Més acords, menys reformes

Grècia i Itàlia, entre altres països, han assajat diferents fórmules de premi majoritari per afavorir l’estabilitat governamental, tot i que amb un cost en termes de proporcionalitat i, en el cas italià, amb un intens debat polític i constitucional. La qüestió, per tant, no és si aquests mecanismes funcionen sinó quin grau de desviació del principi proporcional s’està disposat a assumir per reforçar la governabilitat. A Espanya aquest marge, a més, troba un límit a l’article 68 de la Constitució, que exigeix que l’elecció del Congrés respongui a criteris de representació proporcional, tot i que no exigeix una proporcionalitat estricta. Això permetria, en principi, introduir una prima de governabilitat moderada mitjançant una reforma de la LOREG, sempre que el resultat continués sent globalment proporcional, com ja passa amb alguns elements del sistema electoral, entre els quals la circumscripció provincial, el mínim inicial d’escons per província o el mètode D’Hondt. En canvi, una prima capaç de convertir de manera sistemàtica majories relatives en majories absolutes suscitaria seriosos dubtes de constitucionalitat i, com que la frontera entre els dos supòsits no està definida, correspondria al TC determinar si una eventual reforma respecta aquest principi.

No obstant, la principal debilitat de la proposta no és jurídica, sinó política. La fragmentació del sistema de partits no és una anomalia que s’hagi de corregir mitjançant una reforma electoral, sinó la conseqüència d’una societat políticament més plural. I precisament perquè modifica les regles del joc, una reforma d’aquesta naturalesa hauria de comptar amb el consens més gran possible i no només amb l’acord dels dos grans partits, sobretot quan les dificultats de governabilitat responen en gran mesura al comportament dels mateixos partits que a deficiències del disseny institucional.

Per això, si el problema és fonamentalment polític, la resposta també hauria de ser-ho. Més que una reforma institucional majoritària, n’hi hauria prou amb un acord entre els dos grans partits, que són els que continuen concentrant la responsabilitat en la formació de governs, per facilitar la investidura del més votat si la distància respecte del segon expressa de manera inequívoca la preferència majoritària dels electors. Un compromís d’aquesta naturalesa no impediria la formació de majories alternatives quan existissin ni alteraria la lògica del parlamentarisme, però reforçaria l’estabilitat sense modificar les regles de representació. Al cap i a la fi, en un sistema pluralista, sembla més raonable reforçar la responsabilitat compartida de les principals forces polítiques per alterar les regles electorals amb un gran impacte i sense ampli consens.