Guanyar, com sigui, el partit

Trump reconoce que llamó a Infantino para que no se sancionara a Folarin Balogun expulsado por una tarjeta roja / Paul Kitagaki / Europa Press

Cada dia que passa costa més d’acostumar-se a les barrabassades que ens ofereix el món en general i, en concret, el president Trump. O potser és el contrari: estem tan acostumats a les fugides d’estudi, al to grotesc de les declaracions, a l’ús tergiversador de la veritat, que simplement ens limitem a deixar-ne constància, mig engrescats per la broma, mig indignats per l’estupefacció davant uns fets que ni podíem imaginar. Són tantes, les barrabassades, que no sabem del cert on col·locar la línia vermella, la bandera que assenyala la frontera del que és intolerable. Barrabassada, segons el diccionari, és disbarat gros o acció insensata. El disbarat és evident en segons quins casos, quasi tots, però la insensatesa, és a dir, la manca de seny, potser no ho és tant: més aviat es tracta d’una acurada selecció de possibilitats que converteixen la facècia en un càlcul programat i beneficiós per a qui la practica. En un informe demòcrata al Congrés, arran dels fastos del 250è aniversari de la Declaració d’Independència dels Estats Units i dels negocis obscurs i tramposos que han enriquit encara més el dirigent, es descriu el viatge de Trump com un procés que va de "la vanitat a la bogeria". Continuo dubtant, però, que el trajecte desemboqui en una pèrdua de la raó, tot i que, vist des de fora, ho podria semblar. Tot té un sentit, fins i tot bestieses tan descomunals com pretendre que els Estats Units són el cim de la civilització planetària, ara i aquí, i sempre i a tot arreu o, com diu ell mateix, "la culminació de la història de la humanitat", una mena de revisió actualitzada d’aquell famós "fi de la història" de Francis Fukuyama. O com ara advertir que l’enemic més perillós de "la nació més excepcional que mai ha existit" és el comunisme, exemple màxim de "la tirania i la recerca del Mal".

¿És bogeria? ¿O es tracta més aviat d’allò que Frano Vanni, a La Repubblica, ha titulat com "Trump a gamba tesa", en referència a la ingerència inaudita de Trump en les regles sancionadores de la FIFA?

Notícies relacionades

De fet, com passa sovint en aquest festival de beneiteries, tot comença amb una broma. Trump no coneix el reglament (és a dir, la norma que permet la convivència) i se’n riu. ¿Per què s’hauria de sancionar un jugador que ha comès una falta amb la prohibició de jugar un partit en el futur? Aquesta és la base del dret: si cometem un acte contrari a la llei, se’ns castiga amb una obligació que va en contra de la nostra voluntat. L’assassí no vol un futur a la presó, però és el jutge qui decideix aquest futur. Salvant les distàncies, amb la targeta vermella a Balogun, el davanter indultat dels nord-americans, passa el mateix.

Però Trump, com diu Vanni, juga amb els tacs per davant (la gamba tesa), perquè, tot i la violència exercida, sap que no hi haurà càstig. Truca a Infantino i ho soluciona. I la cirereta del pastís: "Si Balogun no hagués pogut jugar, hauria passat com en les eleccions del 2020, que van ser falsejades". No és vanitat ni bogeria. És càlcul, és estratègia, és voler guanyar el partit sigui com sigui.

Temes:

Festival Arran FIFA

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Necessita arquitectes la societat?

La nena de Rajoy era negra