Espanya i el seu ‘alter ego’

Notícies relacionades

¿Necessita arquitectes la societat?

La nena de Rajoy era negra

Espanya i Portugal són tan semblants que totes dues haurien d’haver vestit de vermell. Semblaven jugar contra si mateixes, un partit abstret com el gag dels miralls humans dels germans Marx. Futbol deliberatiu: fins i tot les comptades oportunitats sorgien de la reflexió. El pas als quarts es va tancar gràcies a una decisió sàvia de De la Fuente: donar una oportunitat a Merino davant la falta d’inspiració ofensiva. S’havia parlat de la rivalitat entre Lamine i Neves, i, per descomptat, l’espanyol habitualment impol·lut va arremetre per duplicat contra el de 21 anys que desafia la seva hegemonia mundial. Va ser l’únic esforç ressenyable del barcelonista, tal vegada més convalescent del que sembla.

Durant una hora i mitja interminable, Espanya i Portugal s’estudiaven com jugadors d’escacs que només fan servir l’intel·lecte, simbolitzats en Vitinha davant de Pedri. El gol sobrava; hi ajudava la presència de Joao Felix, tal vegada el jugador més mandrós de tots els temps en dura competència amb Gareth Bale. En resum, tots els factors que fan detestable el futbol per a un espectador nord-americà. L’activitat física es concentrava en Nuno Mendes, una central nuclear d’un sol home, capaç d’anul·lar Lamine i de liderar els atacs lusitans. La seva lesió va descoratjar Portugal, va cessar la pressió sobre Unai Simón, i l’únic dubte era la capacitat ofensiva dels espanyols. També Ronaldo va acabar sent un llast per a una selecció desorientada. Per més que es desfermin les passions patriòtiques, la victòria té una justícia indubtable, però tampoc hauria sigut injust el desenllaç en els penals que sospiraven els delineants portuguesos. El Mundial continua viu per a Espanya, després d’eliminar el seu alter ego.