La camaraderia tòxica de les ‘manades’

Deu anys després, la pregunta és inevitable: ¿què ha canviat realment? Les lleis hi són, però l’efecte dissuasori continua sent, com a mínim, dubtós. Les xifres no acompanyen el relat de progrés. Les agressions sexuals en grup no desapareixen i, el que és més inquietant, rejoveneixen. Les dades més recents del Ministeri de l’Interior dibuixen una tendència difícil d’ignorar: com més agressors en un atac, menor és la seva edat. En els casos més extrems, amb vuit o deu implicats, tots eren menors. És més que una moda o tendència.

Notícies relacionades

¿Necessita arquitectes la societat?

La nena de Rajoy era negra

S’insisteix a assenyalar les xarxes socials, les pantalles, l’exposició constant a continguts violents. I sí, formen part del problema. Però convertir-les en l’única explicació és una manera còmoda de no mirar on fa mal, és a dir, en com ens comportem en grup i com la violència és un ritu més d’algunes comunitats. En la necessitat de validació entre iguals, en aquest respecte deformat que es construeix a través de la por o la humiliació. Ho hem vist en el bullying, en les novatades, i en qualsevol dinàmica en què l’individu es dilueix en la massa per fer el que no faria sol. La diferència és que ara aquest patró s’amplifica a les nenes i adolescents, a les dones.

Si no qüestionem aquesta idea tòxica de camaraderia que es gesta en els primers espais de socialització, arribarem sempre tard. Perquè cap llei, per ambiciosa que sigui, pot corregir el que una cultura continua tolerant en veu baixa.