¿Per què Illa té pressupostos?

Salvador Illa –s’ha confirmat aquesta setmana– n’és una excepció. Va anar a les eleccions catalanes del maig del 2024 afirmant que el PSC volia tornar a governar i que, sense recriminacions, calia girar full del procés. I va guanyar amb claredat –vuit diputats més que Junts–, però sense majoria absoluta (42 escons sobre 135). Per ser investit calia negociar. Molts creien que un pacte entre els constitucionalistes del PSC i els independentistes d’ERC, que, a més, estaven rebotats –fins i tot amb Junqueras– per la pèrdua de la Generalitat, seria impossible. Però negociant amb cessions mútues, quatre mesos després n’hi va haver. I sumant-hi els Comuns.

D’aleshores ençà, Illa ha governat admetent la realitat. Només té 42 diputats i ha de pactar cada dia amb ERC i els Comuns. Mantenir el timó, però negociant amb els socis d’investidura. Perquè, a més, per a Junts, el segon partit català, la prioritat és l’aplicació de la llei d’amnistia –votada per les Corts espanyoles però frenada al Suprem– i mentre l’amnistia no arribi (¿octubre?) –que Oriol Junqueras també necessita per poder anar a eleccions–, la política catalana no podrà estar totalment normalitzada. El segon i el tercer partit d’un país no poden tenir els líders a l’exili o inhabilitats.

Malgrat tot, Catalunya s’ha desinflamat i la situació al carrer, al Parlament i en les relacions amb l’Estat (no solament el Rei) tenen poc a veure amb les de fa molt poc temps. I s’ha avançat perquè Illa sap que governar no implica dominar i que ni ha de ni pot infravalorar les altres forces polítiques. I ha convençut molta gent, fins i tot independentista, que el progrés de Catalunya passa ara per la negociació, tan difícil com es vulgui, amb Madrid. I ERC ha entès que potser ara hi ha una oportunitat.

Al PSC hi ha molts retrets a Illa. Uns per l’excés de consideració –més que no pas la que va tenir el seu partit quan el va privar de tots els honors– amb el president Pujol. Però Pujol no va guanyar i va governar 23 anys sense saber sintonitzar amb el país. I Junts ve de CDC i seria bo que recuperés el realisme. D’altres parlen, sense raó, de l’assumpció de tesis nacionalistes, quan es pacta amb ERC. I també per les cessions als Comuns, que, a banda de reclamar més justícia social, tendeixen a demonitzar el mercat. I sense mercat no hi ha progrés. Però governar sense majoria i amb pactes exigeix saber conviure amb el que el país ha votat.

Illa vol governar i vol mantenir el timó, però sap prou que per aconseguir-ho ha de negociar i ha de pactar. I que, com diu el refrany català, no s’ha d’estirar més el braç que la màniga. No s’ha de viure –en aquest cas, fer política– per sobre de les possibilitats. Per això va pair que ERC no li votés al març els pressupostos, els va tornar a negociar i dijous els va aprovar. El modus operandi conciliador d’Illa sembla donar més resultat que l’exclusivisme dogmàtic de la capital d’Espanya.

Notícies relacionades

El cos ho sap

¿On dormirà el 12 d’agost?

Illa exagera quan diu que avui Catalunya és sinònim d’estabilitat. Però és veritat que la situació –avalada per la marxa de l’economia i el diàleg amb les entitats empresarials i els sindicats– és molt millor que la de fa uns quants anys, o que la crispació impenitent de Madrid. O fins i tot la contínua inestabilitat del Londres post Brexit, o del París en el declivi de Macron.

Saber governar admetent els propis límits, sense donar lliçons des dels mitjans públics, i sabent cedir i pactar dona fruits. ¿Catalunya torna a ser un país pactista.