Mr. Suárez té un pla

I vet aquí Adolfo Suárez amb el seu somriure inimitable, l’audàcia, la seva capacitat d’aprendre en ple vertigen dels canvis, passant de ser un parvenu del règim a l’estadista dels Pactes de la Moncloa i la valentia davant l’obscenitat del 23F. Si li va fallar alguna cosa va ser no imposar-se amb autoritat a la UCD i això el va dur a dimitir. El professor Juan Francisco Fuentes, sempre equànime i amb rigor de claredat, reedita i completa la seva biografia de Suárez. Les circumstàncies actuals, de vegades antítesi de l’esperit d’aquella transició, fan encara més recomanable la lectura d’Adolfo Suárez: la opción más difícil.

És un component tràgic de la post Transició que, afligit pel deteriorament mental, Suárez acabés anys després sense saber ni qui era ni on era, de la mateixa manera que Fernández-Miranda –arquitecte jurídic del pas d’un règim autoritari a una democràcia amb nervi– visqués anys d’amargor ni que el monarca considerat "motor del canvi" hagués d’abdicar. Però en tots tres casos, la seva aportació a la concòrdia nacional ja és Història.

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

Quan Franco mor el 1975, els reformistes del règim feia temps que pensaven què fer i sabien que tot passava per la restauració monàrquica. El 1977, el New York Times titula: "Mr. Suárez té un pla". Les Corts de l’antic règim s’havien autodissolt: llei de reforma, eleccions generals, nou govern Suárez. ETA matava i continuaria matant: 361 assassinats entre el 1975 i el 1982.

Per contrast amb la política actual, la trama de la redacció constitucional –magistralment ponderada pel professor Fuentes– representa el millor dels anys i dels líders. Homes imperfectes, Constitució imperfecta, però vet-la aquí, com el metre de platí, ara que el poder executiu és una turbulència, el legislatiu està bloquejat i el judicial es resisteix al xantatge. Sí, Mr. Suárez tenia un pla i era un pla per a tots. Va generalitzar el consens, menys en el seu partit polític. El 2008, el rei Joan Carles li va concedir el Toisó d’Or i va anar a lliurar-ho a la seva casa madrilenya. Adolfo Suárez no el pogué reconèixer. Estava absent, rosegat per un mal neurodegeneratiu. Va morir el 2014, absent, però el seu pla havia marcat el trajecte històric d’Espanya, amb l’agilitat de l’equilibrista nat que sap encaixar mans i canviar les canonades sense haver de desallotjar els llogaters.