Deu anys de la manada

No va ser només una violació grupal. Va ser un judici a una víctima. Si va cridar prou o si hi va oposar resistència. Un jutge va dir que era abús i no violació. Que era gresca i excitació sexual. Li va posar un detectiu per vigilar-la cada dia. A la televisió es ridiculitzaven periodistes feministes mentre familiars dels agressors deien: "Ella és culpable: els sevillans eren molt guapos i ella va sortir a buscar-los". Un programa va mostrar imatges de la violació. I a les xarxes es va difondre el seu nom i les seves fotografies amb el lema: Jo no et crec. Va ser una cacera pública del masclisme. Per a escarment i lliçó per a totes.

Però vam aprendre una altra cosa. Que una víctima no s’ha de jugar la vida per demostrar que va ser violada. Que quedar-se immòbil també és una resposta a la por. Que la vam creure perquè era l’experiència i la història de tantes. Que el consentiment no consisteix només a dir que no. Que la violència sexual és un problema estructural. Que si les nostres violacions no queden gravades, dona’t per perduda. Que l’educació sexual continua sent insuficient. Que continuen existint debats sobre com anava vestida, quant va beure o per què va trigar a denunciar-ho. Que la violència sexual continua tractant-se, ben sovint, com successos aïllats.

Aquell cas va provocar una revolució. Les places es van omplir. Es van canviar lleis. Però n’hi ha prou amb veure les notícies per comprovar que la violència sexual no se’n va anar mai. Les violacions grupals segueixen. Les denúncies segueixen. Canvien els noms de les víctimes. Canvien els municipis. Però no la violència. Perquè si no en tenen prou amb un no, recorren a la submissió química. Si no en tenen prou amb la submissió química, permeten que et violin desconeguts, venent el teu cos a les xarxes pornogràfiques, com Gisèle Pelicot i d’altres. Si no en tenen prou amb el teu rebuig, et fan fotos mentre dorms o et dutxes i les pugen a xats grupals. Com el mateix xat que llavors tenia la manada, però ara multiplicats per mil.

Notícies relacionades

La resposta davant d’un clima inestable no pot ser la improvisació

La transformació dels envasos

Ens posen a debatre si el feminisme ha arribat massa lluny, mentre milers continuen aprenent què és el sexe amb pornografia on la violència es presenta com a excitació. Diuen que els violadors són monstres excepcionals. Però la violència sexual no la sostenen monstres. La sostenen cultures que eduquen en la desigualtat, institucions que arriben tard i algoritmes que viralitzen la misogínia.

Fa deu anys, milers de dones vam sortir al carrer perquè vam entendre que la manada no eren només cinc homes. Era un sistema sencer. Deu anys després, algunes lleis han canviat i han sigut molt qüestionades. Algunes sentències també. Deu anys després deu haver canviat la teoria, però no gaire la pràctica. La manada no era una anomalia. Era un avís. La manada no va ser un punt final. Va ser un punt i seguit. I això és terrorífic.