La defensa lluny del front

La seguretat del segle XXI ja no depèn únicament d’exèrcits ben equipats. També depèn de la capacitat d’una societat per resistir una crisi, adaptar-s’hi i continuar funcionant.

Els experts en diuen defensa estesa. Un concepte que incorpora a la seguretat sectors tradicionalment considerats civils: l’energia, la logística, l’enginyeria, la sanitat, les telecomunicacions o les infraestructures. Sense aquests sectors, no pot operar amb eficàcia cap exèrcit.

Però hi ha un segon concepte, menys conegut i potser igual d’important: la seguretat humana. Una apagada, un ciberatac o la interrupció d’una cadena logística poden fer tant de mal com una acció militar convencional. Les dues idees parteixen d’una mateixa realitat: la línia que separava el front de la rereguarda pràcticament ha desaparegut. La defensa comença molt abans que no intervinguin les forces armades.

Si calgués resumir aquest nou escenari en tres idees, n’hi hauria prou amb recuperar tres principis clàssics de l’estratègia militar: la voluntat de vèncer, la llibertat d’acció i la capacitat d’execució.

La voluntat de vèncer ja no es mesura únicament per la moral d’un exèrcit. També es mesura per la resiliència d’una societat. Per la fortalesa de les seves institucions, la solidesa de la seva economia i la capacitat de les seves empreses per continuar prestant serveis essencials quan apareixen les dificultats.

A Espanya, i especialment a Catalunya, aquesta resiliència descansa sobre milers de petites i mitjanes empreses. Si funcionen, el país resisteix. Si s’aturen, la vulnerabilitat es multiplica.

El segon principi és la llibertat d’acció. En termes militars vol dir poder moure forces allà on siguin necessàries. Però per fer-ho calen infraestructures preparades. Fa mesos que la Comissió Europea insisteix en la necessitat de reforçar la mobilitat militar: adaptar ports per rebre vaixells de més capacitat, modernitzar aeroports, reforçar corredors ferroviaris i carreteres capaços de suportar combois pesants. No es tracta de militaritzar les infraestructures civils, sinó de garantir que Europa pugui respondre amb rapidesa quan la situació ho exigeixi.

En aquest mapa, Catalunya ocupa una posició estratègica difícil d’ignorar. La geografia continua sent un factor decisiu. Som la principal porta terrestre entre la península Ibèrica i la resta d’Europa i tenim dos ports de referència, Barcelona i Tarragona, a més d’una xarxa logística i industrial de primer nivell.

La qüestió no és pas si aquestes infraestructures són importants. Ho són. La veritable pregunta és si estan preparades per respondre a les necessitats de la nova arquitectura de seguretat europea. Tot indica que caldrà invertir per adaptar ports, corredors ferroviaris i xarxes viàries a les exigències de la mobilitat militar.

Lluny d’interpretar-se únicament com una obligació derivada dels compromisos internacionals, aquesta transformació pot esdevenir una oportunitat econòmica. Catalunya probablement no allotjarà els grans fabricants europeus de sistemes d’armes, però sí que disposa d’un teixit empresarial altament competitiu en enginyeria, construcció, logística, tecnologies industrials i gestió d’infraestructures. És precisament allà on la defensa estesa té el potencial més ampli.

Notícies relacionades

El surador de l’ofegat

Sánchez, des de molt enrere

El tercer principi, la capacitat d’execució, consisteix a convertir els objectius en realitats. No depèn de disposar de recursos i prou, sinó de saber mobilitzar-los amb rapidesa i eficàcia. I aquesta és una de les grans fortaleses que té el teixit productiu català. Modernitzar infraestructures, reforçar capacitats industrials i desenvolupar tecnologies d’ús dual no solament millora la seguretat col·lectiva; també genera inversió, ocupació qualificada i innovació.

La defensa del segle XXI no comença quan s’enlaira un caça o salpa una fragata. Comença molt abans: en una empresa d’enginyeria que reforça un pont, en un port preparat per rebre suport aliat, en una xarxa logística capaç de continuar funcionant sota pressió o en una petita empresa que manté en marxa un servei essencial. Aquesta és la defensa que gairebé no ocupa titulars, però de la qual depenen totes les altres coses.