La invasió subtil dels fons (II)

Avui voldria aterrar aquest debat en tres casos concrets que il·lustren com determinades dinàmiques financeres poden afectar sectors industrials avançats i reduir la seva competitivitat internacional. Evitaré referències nominals i parlaré de les empreses A, B i C.

A era una empresa familiar fabricant d’equips de telecomunicacions amb una trajectòria sòlida en R+D i una clara vocació exportadora. Durant anys, va invertir de manera sostinguda en tecnologia pròpia i en talent altament qualificat, cosa que li va permetre competir amb actors globals. Tanmateix, després de l’entrada d’un fons de capital privat o private equity en el seu capital, l’estratègia va canviar de manera significativa: es van reduir les inversions en recerca, es van externalitzar àrees clau i es van vendre divisions per generar liquiditat. A curt termini, els resultats financers van millorar, però al cap de pocs anys l’empresa havia perdut posicionament tecnològic i capacitat d’innovació i els socis inicials van ser exclosos dels òrgans de direcció.

L’empresa B es dedicava a la inversió i gestió d’infraestructures de telecomunicacions, un sector essencial per a la competitivitat digital del país. Inicialment, el seu model combinava rendibilitat amb una visió estratègica de llarg termini, assegurant el desplegament de xarxes i serveis a diferents països europeus. Amb l’entrada de nous inversors tipus fons activista i la sortida del nucli inicial, es va prioritzar la rendibilitat immediata: augment de dividends, venda d’actius i reducció de costos operatius. Aquest gir va comportar una menor capacitat d’inversió futura i una pèrdua de control sobre infraestructures considerades estratègiques. Sortida de l’equip directiu inicial i control total per part dels representants dels fons.

Finalment, l’empresa C oferia serveis de consultoria tecnològica i desenvolupament d’aplicacions digitals. Amb una cultura orientada al coneixement i a la innovació, havia aconseguit consolidar una posició rellevant en projectes complexos tant en l’àmbit públic com en el privat. L’entrada d’un fons va comportar una política agressiva de reducció de costos, amb retallades de personal sènior i una orientació cap a projectes de menor valor afegit però més rendibles a curt termini. El resultat va ser una pèrdua de talent i de capacitat per competir en projectes internacionals. El mateix final que en els dos casos anteriors.

Els tres casos comparteixen un patró comú. En una primera etapa, les empreses creixen amb una visió industrial basada en la inversió i el posicionament a llarg termini. Però, en incorporar fons d’inversió amb estratègies a curt termini, l’empresa es transforma: es passa d’invertir a desinvertir, de construir capacitats a liquidar actius per maximitzar la rendibilitat immediata.

Aquesta lògica ha sigut definida de manera gràfica per un amic com "anar tallant el pernil": es van venent parts de l’empresa per repartir beneficis fins que només queda l’os, moment en què es venen les restes i es passa al següent objectiu. En un context global de competència tecnològica i geopolítica, els principals països estan reforçant els seus instruments d’intervenció per protegir sectors estratègics i garantir la seva autonomia econòmica. Ignorar aquesta tendència pot tenir conseqüències nefastes.

Notícies relacionades

Líders en revolució quàntica

La corona de María Pérez

La qüestió de fons no és limitar la inversió internacional, que és necessària, sinó establir marcs que facin compatibles els interessos financers amb els productius i socials del país, protegint els sectors industrials estratègics de pràctiques contràries a la viabilitat futura de les empreses d’aquests sectors. Entre una estratègia industrial basada en l’aposta sostinguda a llarg termini i una estratègia financera basada en el rendiment a curt termini i la minimització de riscos, cal fomentar la primera. Els fons poden ser un bon acompanyant, però mai no haurien de poder controlar i decidir l’estratègia de les empreses industrials.

En definitiva, el debat no és entre mercat i intervenció, sinó sobre quin tipus d’economia volem. Un que prioritzi el benefici immediat o un que sigui capaç de generar valor sostingut, innovació i ocupació de qualitat.