Barcelona ja és Venècia
Com en la famosa pel·lícula, a Barcelona li passa tot alhora i a tot arreu. És gairebé un missatge que, el mateix dia en què tornava a enamorar amb l’arribada del Tour, un adolescent colombià moria d’un tret en mans d’una presumpta banda juvenil. La ciutat dels prodigis, que fa periòdicament la volta al món amb un nou i espectacular esdeveniment, comença a acostumar-se als ensurts de pel·lícula: just en plena i efervescent visita del Papa, un sicari va matar un home just davant de la comissaria del carrer de Balmes. En aquesta Barcelona dels contrastos conviuen avui milionaris expats amb classes populars empobrides al mateix replà, i els que teletreballen connectats a la seva seu central de Califòrnia amb sous americans i preus catalans veuen com els veïns abandonen a poc a poc els seus barris perquè el que guanyen ja no els dona per pagar els cafès a cinc euros en bars amb els rètols en anglès.
I és que la insuportable pressió turística ha convertit el centre de la ciutat en una zona zero impracticable per als indígenes, pels preus, les aglomeracions o simplement la brutícia. Barcelona continua sent una postal preciosa, i la seva vida cultural, gràcies a l’esforç de tantes empreses i sectors que viuen al límit, manté el seu pols. Però estem arribant a un punt crític de no retorn en el qual la ciutat haurà de decidir el que vol ser: o un lloc per als que hi viuen, treballen i la modelen dia a dia des del fons dels temps, o s’abandona definitivament a ser un escenari de cartró pedra perquè el turisme acabi de devorar-la. La combinació diabòlica entre el preu de l’habitatge, els sous baixos, l’augment del preu de la vida i el turisme desenfrenat que atrau més delinqüència empeny inevitablement a l’exili milers de barcelonins. Cert, els pacients i soferts habitants d’aquesta meravellosa ciutat fa anys que estem perplexos veient com a poc a poc hem passat de ser protagonistes a ser comparses per a aquests ramats de visitants. Barcelona ja és Venècia, i els barcelonins mirem les Rambles amb la mateixa estupefacció amb què algun local despistat travessa encara la Piazza San Marco. O parem els peus i regulem de veritat aquesta salvatge indústria turística, que enriqueix unes minories ben connectades amb el poder, o anirem tancant tot el que no viu d’ella.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
