Fi de l’excepció andalusa

El primer que s’ha de recordar és que aquesta no és l’única fórmula possible per desbloquejar la situació a Andalusia, igual que en altres comunitats autònomes. Encara que ara com ara sigui políticament inviable, aritmèticament el PP i el PSOE podrien configurar una majoria folgada i, fins i tot, n’hi hauria pogut haver prou amb una abstenció, tot i que no donaria l’estabilitat desitjable. D’aquesta manera, la lògica dels blocs condemna els partits que queden en primera posició a governar amb els seus respectius extrems, en lloc de governar amb les idees que comparteixen la majoria dels electors.

Moreno va ser especialment contundent en la campanya electoral contra Vox per esgarrapar la majoria absoluta i ara el moviment que ha hagut de fer ha sigut brusc, tot i que no de més intensitat que el que han fet abans María Guardiola, Jorge Azcón o Alfonso Fernández Mañueco. Ni tampoc és gaire més exagerat que el que ha fet el PSOE respecte a Podem i a Sumar en temes com la llei del sí és sí, els decrets de l’habitatge i la legislació laboral. Hem d’acostumar-nos que la democràcia exigeix pactes entre diferents que no governen mai quan ho fan junts com si ho fessin en solitari. Vox, implacable, i en aquest punt en connivència amb la direcció nacional del PP, ha aplicat la mateixa plantilla: competències en agricultura, igualtat, això que ara anomenen desregulació i ús de l’expressió prioritat nacional per designar el que constitucionalment no pot ser altra cosa que arrelament. Segurament, amb els mateixos resultats: la impossibilitat de canviar amb els seus pocs escons, necessaris per governar, però insuficients per reformar, normes que formen part del bloc constitucional, espanyol i europeu. Per molt que Andalusia tingui una conselleria de desregulació haurà d’aplicar les normes de la UE com qualsevol altre.

Encara que amb una visió curtterminista algú pugui alegrar-se que el PP moderat perdi una altra excepció, la realitat és que, una vegada tancat aquest cicle d’investidures autonòmiques, el PP de Núñez Feijóo ha de deixar de fer l’efecte d’anar donant voltes a temes que posa Vox en circulació, com per exemple el de la llei de nets, als quals s’afegeixen irreflexivament fins que constaten que són un partit liberal conservador i europeista, partidari de la democràcia liberal. És veritat que quan un partit és a l’oposició no es pot permetre veus dissonants, però la de Moreno Bonilla no s’hauria de diluir, perquè per a molts votants del PP i per a la majoria dels demòcrates ha sigut i continua sent una referència de sentit comú i de defensa de les institucions, com va passar durant els dies posteriors a l’accident d’Ademuz.