Estranya companyia
Sopo a casa d’un amic que ha penjat en una de les parets del saló una gran fotografia de l’espai. Estan de moda, però no diuen res. ¿Per què les contemplem amb el respecte reservat a les coses sagrades? Potser perquè no les mirem per veure el que hi ha, sinó el que hi falta. I el que hi falta és tot: aire, soroll, gravetat, converses d’ascensor, impostos, bronques de parella, olor de cafè... L’espai exterior produeix un efecte religiós perquè sembla el negatiu de la nostra experiència quotidiana. És el lloc on no som. Diem "silenci còsmic" i "foscor còsmica" com si l’adjectiu afegís informació, però en realitat afegeix litúrgia. Còsmic és una paraula que funciona com el vellut en les joieries: converteix en solemne qualsevol porqueria.
Observades fredament, són decebedores. Taques, punts lluminosos, boires de colors que ningú ha vist així, perquè moltes d’aquestes imatges estan traduïdes cromàticament perquè puguem interpretar-les. L’univers resulta poc fotogènic. No hi ha un fanal tort, una persiana abaixada a mitges, un cendrer ple, detalls gràcies als quals entenem el món. El cosmos sembla un solar abans de l’arribada de Florentino Pérez.
Potser el respecte que ens produeixen aquestes instantànies prové del fet que són les úniques davant les quals el nostre narcisisme fracassa. Mirem una fotografia de guerra i hi busquem una història humana. Mirem una ciutat des de l’aire i hi busquem el nostre carrer. Però com hem d’afrontar una galàxia a milions d’anys llum. El jo rellisca per aquesta superfície negra igual que una mosca per un vidre. I tot i així seguim mirant. Potser perquè intuïm que hi ha alguna cosa que ens concerneix, encara que no ens tingui en compte. El sagrat sempre va tenir relació amb això: amb allò que existeix independentment de nosaltres. Un bosc antic, el mar nocturn, una muntanya. Les fotografies de l’espai produeixen una barreja d’humiliació i consol. Humiliació perquè revelen la nostra insignificança. Consol perquè, encara que l’univers no sàpiga que existim, nosaltres sabem que existeix ell. I això és una forma estranya de companyia. Principi del formulari. Final del formulari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
