El Mundial m’ha fet pobre
Mundial 2026
Quan deien que el futbol era un esport de milionaris, jo pensava que es referien als jugadors. Gràcies al Mundial m’he adonat que no, que els milionaris són els espectadors o, el que és el mateix, que jo soc pobre. Ser pobre no és dolent, ho he sigut tota la vida i aquí em tenen, tan feliç, si un dia no puc pagar les meves cerveses al bar Cuéllar, segur que l’amo em fiarà. A la pobresa s’hi acostuma un, el dolent és agafar-ne consciència d’un dia per l’altre, com m’ha passat a mi. I per culpa de la televisió.
Un veu aquests estadis de futbol d’Amèrica del Nord, plens fins vessar per veure uns partits pèssims, i comença a fer comptes: 500 euros per cada entrada –una normaleta i de la fase prèvia, no parlem ja de les eliminatòries o de la final– més un parell de setmanes o un mes de vacances als Estats Units per a tota la família, i li fa vertigen el resultat de la suma. I és clar, un veu milers de suïssos, alemanys, francesos, suecs, noruecs o japonesos animant les seves seleccions i ho accepta esportivament, jo soc espanyol, espanyol i sé que no puc comparar-me amb aquests països desenvolupats, llevat que m’hagués ficat en política a pispar. Nosaltres som els cambrers i netejadores d’aquests aficionats quan venen de vacances a la Costa Brava, no hi ha res a objectar, cada un sap quin és el seu lloc al món i en l’escala social. El que passa és que quan juguen Sud-àfrica, o el Congo, o Paraguai, o Algèria, o Curaçao, o –per Déu– la mateixa Haití, un espera les grades buides i, en canvi, estan plenes d’aficionats d’aquests països, ves a saber quins òrgans del seu cos o quins membres de les seves famílies deuen haver subhastat per permetre’s aquest luxe. A sobre estan alegres i cantant, en lloc d’estar passant gana a les grades, com tocaria. Hi ha la possibilitat que siguin actors de repartiment posats allà per la FIFA, però no cantarien l’himne amb aquesta passió, ni tan sols se’n sabrien la lletra. Fins i tot hi hauria iranians, si Trump els hagués concedit el visat, però pel que sembla li feien por.
La conclusió és que no hi ha països del tercer món, sinó persones del Tercer Món. I jo en soc una. I vostè també, estimat lector.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
