Paradoxes al mercat de treball

D’ocupació se’n crea, però no de la bona (salaris baixos). Fer créixer una activitat en volum requereix més, ni que sigui del mateix, i no necessàriament millor. Si fos més productiva, amb menys volum es podria assolir més benestar. Però per fer volum encara falta més població. La competència en costos empeny a buscar sempre qui pot fer la tasca cobrant menys. Una tendència com aquesta desplaça dos nuclis de població cap a la inactivitat: els més grans de 50 anys, que surten del mercat de treball i pels salaris vigents els resulta molt poc atractiu retorna-hi, i els joves, que són els que pitjors contractes d’entrada troben i amb els salaris més baixos. Ambdós fets tenen efectes col·laterals que s’hi afegeixen, com l’elevat absentisme dels joves. Els contractes fixos discontinus tan prevalents pels ocupadors erosionen les lleialtats entre empresaris i treballadors, per les dues bandes: formar capital humà sense garanties de continuïtat i aprenentatge professional amb escala retributiva que no compensa la prima de formació. Aquest darrer efecte fa augmentar la població inactiva, que no consta com a aturada perquè ja ni busca feina. Se’n calcula uns 300.000 més al Principat, tot i tenir possiblement les millors xifres d’ocupació globals de la Península.

A tot això possiblement no li són aliens els efectes de les prestacions d’un estat de benestar que amb una deriva social determinada dilueix la diferència entre salaris mínims i prestacions socials diverses, en absència d’ocupació. Això pot estar fent que algú pensi si li val la pena l’esforç de treballar per aquell diferencial, sabent a més que les prestacions són complementables per a una economia informal prou estesa, mentre que no deixi rastre en el dret a meritar les prestacions públiques. D’entrada, observo per als joves fins a trenta anys que no treballen ni estudien un plegat de subsidis i gratificacions. Pel que fa a persones de més de 50 anys (primer se n’exigien 55 com a mínim, ¡avui ja només 52!), que són un grup creixent amb més de la meitat de la població del país, s’ofereix una prestació monetària com a aturats de llarga durada que no retornen al mercat de treball, amb una renda de substitució creixent amb les càrregues familiars. Ajudes a més compatibles amb feines a temps parcial i amb una prestació que permet accedir a la pensió futura en absència de cotitzacions pròpies.

No és estrany, per tant, que, amb tota la resta de coses iguals, augmenti any rere any la desocupació d’aquells dos grups, a la vegada que les patronals ens recorden que no troben altres treballadors que els immigrants cridats. Tan paradoxal com que algunes alternatives integradores de prestacions suposadament millor formulades no trobin aplicacions de demandants, que prefereixen la miscel·lània de petits beneficis acumulats de pitjor control (efecte non take up en el cas de rendes mínimes de reinserció i de mínim vital) i de més complexa avaluació.

Notícies relacionades

Via lliure a la normalitat política

Un escut francès per a Banc Sabadell

Recapitulació: anem a pams. Probablement, ningú que tingui una bona feina prou retribuïda prefereix estar aturat que treballar. La preocupació social, històrica, pels elevats nivells d’atur hispans ha impulsat tot el que s’ha pogut la despesa social. Des de les diferents Administracions s’ha fet el que s’ha pogut. I d’una manera relativament poc ordenada, quasi caòtica, la xarxa de protecció social permet comportaments oportunistes. Possiblement, força avui a una reordenació informàtica que augmenta el gap d’accés a les prestacions, que juga en contra de la població menys culturalitzada, que sol ser la més necessitada. No és gaire el que s’ha fet en despesa social, però en la mesura que els salaris mitjans no han crescut prou en un model de productivitats baixes (¡aquí rau el problema!), i els salaris mínims interprofessionals no han fet justícia a les realitats de cada territori, els incentius al treball s’han diluït. La pèrdua de massa muscular de l’economia s’ha vist compensada pel treball de nouvinguts que accepten retribucions vigents i traslladen i agreugen el problema cap al futur.

La visió general aquí descrita admet matisos, però creiem que no canvia gaire l’anàlisi global.