En la memòria del Festival Grec
Fa menys de 50 anys era un tendre canalla adolescent a qui li agradava anar al Teatre Lliure, llegir Bakunin i dir-ho, perdre’s amb els col·legues al barri xino, però també per Metamorfosis, una discoteca per sobre de la Diagonal, jugar a bolos, anar els dimecres gratis al Palau de la Música i organitzar festes en un ja decadent Boccacio, on només les escoles bé de la ciutat muntaven festes de tarda.
Vivia a prop del Lliure. Un dels professors de l’escola Claret, el pare Anton Maria Vilarrubias, ens provocava a anar al teatre de Gràcia. Aconseguia entrades gratis o barates. La proposta del Palau gratuït també era d’ell, com la d’animar-nos a fer-nos d’un cinefòrum que hi havia als Maristes.
Tota vida té un o dos professors que han marcat la teva existència. Va ser Vilarrubias qui ens va conduir a la representació de Titus Andrònic al Lliure. Estava dirigit per Fabià Puigserver. Un Shakespeare traduït per Josep Maria de Segarra. En aquella obra vaig veure per primera vegada Muntsa Alcañiz, Lluís Homar, Quim Lecina o Anna Lizaran, noms que ja es colarien en la meva realitat cultural. L’obra es va estrenar l’1 de desembre de 1977. L’escenografia era explosiva per a un adolescent tendrament canalla. El text és molt violent. El més agressiu del dramaturg. Puigserver feia màgia. Va tancar els actors entre xarxes, en aquell escenari rectangular, per matar-se entre ells. Odi, poder i estratègia. Violència entre Titus i Tamora, la reina goda. Un reality.
Anar de canalla llavors, per cert, no era ser un roí, xusma o gentussa, com descriu la RAE. Res a veure. Ser un tendre canalla era habitar en espais de pensament no habituals en aquells anys i compartir-los amb persones que no se sentien cohibides a l’expressar-los. Joves o madurs. Gais o heteros. O el que fos. Tampoc era important mostrar la identitat. Si freqüentaves locals com el Barcelona de Noche del carrer de les Tàpies o el Molino, o l’Arnau, eres un paio obert, conciliador i feliç, tot i que en altres ambients part de la societat els fes sentir-se uns pops.
Aquesta introducció és a tall de comentari davant l’evidència que el temps passa i el Grec compleix 50 anys. Va ser aquella Assemblea d’Actors i Directors que va impulsar un festival a l’espai de Montjuïc on, ja abans de 1976, s’organitzaven espectacles. Aquell any, i el següent, hi va haver festival. Després, la política els va dividir a tots. O teatre o política, com a prioritat. Etern debat.
En aquesta moguda, Fabià Puigserver va ser un dels màxims impulsors de l’arrencada del Festival Grec. El seu muntatge amb El bon samarità, també dirigit amb Lluís Pasqual i Pere Planella, ja va mostrar l’empremta que seguiria en altres espectacles on va anar molt més enllà: demostrar que la societat estava sortint de la negror de la dictadura. El teatre era una manera d’explicar aquesta transformació. Tot va començar amb el Grec, tot i que els embolics interns van conduir a anul·lar l’edició de 1978. L’any següent, el primer ajuntament democràtic li va tornar a donar vida fins avui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
