Aquell Grec del 76

Avui, aquest primer de juliol, es compleix justament mig segle de la primera funció d’un festival que va fer rebrotar un equipament que fins aleshores s’havia fet servir de manera molt esporàdica. Era la Temporada Popular creada per l’AAD, un teatre "al servei del poble", amb un cartell memorable de Iago Pericot: quatre braços de color vermell que evocaven les barres de la senyera sobre un fons de color groc i quatre mans que s’anaven tancant, com una coreografia gràfica, fins a esdevenir un puny alçat. Era una època efervescent i perillosa. No era gens fàcil atrevir-se a muntar un festival com aquell, que bevia de l’afany de llibertat i reivindicació professional i que estava exposat als cops de cua de la dictadura, un monstre ferit de mort.

Notícies relacionades

Via lliure a la normalitat política

Un escut francès per a Banc Sabadell

D’aquell primer Grec, n’ha fet un estudi detallat i extens el jove historiador Martí Alós López, que ja va comissariar l’exposició "Una explosió teatral en temps de canvis". Lligat també al món del teatre, Alós ha escrit El Grec-76 i l’Assemblea d’Actors i Directors. Un element de ruptura en l’escena teatral de la transició barcelonina, des d’una perspectiva acadèmica i excel·lentment documentada, amb la garantia de defugir la nostàlgia (el 1976 faltaven més de vint anys perquè ell nasqués) i d’abordar el fenomen d’aquell festival adàmic, "autogestionat per la mateixa professió" com un dels factors clau de la Transició a Catalunya, i no només des de l’òptica teatral. Alós es planteja si aquell Grec-76 va ser un inici o un final (d’una determinada manera d’entendre el teatre independent), o "un lapse que fa de frontissa entre dos mons". Editat per l’Institut del Teatre, el recomano fervorosament, entre d’altres coses perquè, des de la distància, ens ensenya com vam viure aquells dies agitats.

Des de la nostàlgia, ara sí, em toca evocar alguns dels espectacles de fa cinquanta anys que tornen avui com un fantasma del passat. Ni recordava que els vaig veure aleshores: Roses roges per a mi, de Sean O’Casey, un exemple de teatre polític que s’emmirallava en una lluita obrera a la Irlanda de les primeries del segle XX per parlar, com sempre ha fet el teatre, d’aquell present tempestuós del 1976. O el fascinant Les Troubadours, del Centre Dramatique de la Courneuve, amb un muntatge estrenat un mes abans a Avinyó, una festa musical i literària. O tants d’altres. Som el que el Grec va voler que fóssim.