Veneçuela, el país esquinçat

Difícil imaginar l’horror que batega sota cada edifici esfondrat. Famílies desaparegudes, barris sencers convertits en muntanyes de pedres i ferros, cases que bategaven vida i han esdevingut tombes, paisatges de futur que han quedat fixats en un present mortífer. I al bell mig de la tragèdia, el desesper de mans que treuen pedres, pales que intenten aixecar blocs de formigó, persones d’arreu cercant per cada esquerda on hi pot haver un bri d’esperança. De sobte, una dona que alça una mà i tots criden, corren, cerquen, la poden treure, respiren, aplaudeixen… I més enllà, un nadó de poques hores que ha sobreviscut, colgat entre runes. La càmera l’enfoca, els ullets que miren arreu, el caparró ple de terra, els peuets que sobresurten de la petita tela que el cobreix, l’extrema fragilitat indomable… Cada persona rescatada, un miracle, una conquesta, un món sencer que s’obre pas per damunt les urpes de la mort.

La tragèdia de Veneçuela és immensa, amb un nombre esfereïdor de víctimes, que ha deixat esquinçada la vida d’un país que maldava per avançar, després de tanta desesperació acumulada. Però a la mort massiva s’afegeix l’enorme precarietat amb la qual els veneçolans combaten la tragèdia, desemparats per un règim depredador i destructiu que durant dècades ha robat i ha sagnat els seus recursos, mentre abandonava els ciutadans a la seva dissort. Ni estructures sostenibles, ni recursos públics, ni maquinària, ni serveis d’emergència capaços, ni coordinació eficaç, res del que ara seria urgent i necessari ha existit en aquesta Veneçuela governada per tirans, lladres i sàtrapes. Un país tan ric, amb tants de recursos, i tanmateix espoliat fins a la medul·la. I mentre els veneçolans intenten coordinar-se per rescatar persones, treure cadàvers, improvisar refugis, aconseguir medicaments, trobar aliments, l’estat mostra la seva vacuïtat criminal.

En aquest sentit, la crida de Nicolás Maduro des de la presó reclamant "la unió nacional, la serenitat i l’amor", és la ganyota tètrica d’un tipus sense ànima: ell, el responsable de la pobresa, l’exili i la desesperança de la seva gent: ell, el que parlava del poble mentre destruïa els seus recursos; ell, el que va convertir un gran país en un escenari de desesperació; ell, el dictador, el repressor, l’espoliador, com pot gosar obrir la boca, si no és per demanar perdó! Suplica unió qui va expulsar milions de ciutadans. Demana serenitat, ell que va violentar la vida del seu país. Demana amor qui permetia la repressió, l’amenaça, la presó i la mort de la seva gent. Cinisme criminal, per bé que gens estrany en boca d’algú que ha fet tant de mal al seu poble!

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

No cal dir que ara només hi ha una prioritat: salvar les vides que miraculosament encara podrien ser salvades, i començar a organitzar la vida dels milers de supervivents que ho han perdut tot. Però qui ho farà? Aquest simulacre de govern, encapçalat per la minyona de Maduro, que intenta sobreviure aprofitant-se de l’estratègia de Trump? La pregunta és insultantment retòrica, perquè és evident que el govern de Delcy és tan inútil com el de Maduro, només que ara ha rebaixat la repressió. La qüestió és aquesta: Veneçuela està totalment desballestada, sense cap institució sòlida que pugui sostenir-la, i lluny de poder canviar el paradigma que la governa. Per això la desolació és doble, pel present tràgic, i per la llunyania d’un futur millor.

I tanmateix, el futur hauria d’accelerar-se, perquè si bé era comprensible l’estratègia de Trump (i Rubio) de fer caure el règim bolivarià en fases, per tal de no caure en l’error que els nord americans varen cometre a l’Iraq, mantenint-lo massa temps corre el risc d’enquistar-lo. El chavisme ha de caure definitivament i si hi havia algun dubte per retardar la seva fi, és un fet que, després de la desolació dels veneçolans, totalment abandonats davant la tragèdia, no queda temps per perdre. Veneçuela s’ha de reconstruir des dels ciments, i no em refereixo a la reconstrucció física, després del terratrèmol, que es dona per descomptat. S’ha de reconstruir políticament i socialment, i això passa indefugiblement per obrir les portes a la democràcia, i acabar amb els trenta anys de bogeria bolivariana. La tragèdia no dona motius per alentir-ho. Al contrari, els multiplica.