Uns donen, altres reben i altres resisteixen
Un altre resistent és Pedro Sánchez, que presideix un govern sense rumb, sense objectius, sense pressupost, sense majoria estable, amb una agenda descontrolada, socis poc fiables i envoltat de casos de corrupció
Al món els papers estan repartits desigualment: n’hi ha que donen, n’hi ha que reben i n’hi ha que resisteixen. No són el mateix. Alguns disfruten atacant, com Vladímir Putin, Bibi Netanyahu o Donald Trump. Ells ho tenen clar, només creixen si tenen a prop un enemic per colpejar tot i que de vegades la factura els surti cara, com li ha passat a Trump amb els aiatol·làs iranians, que si hagués intuït el que passaria s’ho hauria pensat dues vegades i li hauria dit que no al seu amic Bibi quan aquest li va vendre la moto d’un atac quirúrgic, fàcil i ràpid. Putin ataca Ucraïna, que no li havia fet res, perquè així deixa volar els seus somnis de grandesa i pot justificar la seva repressió implacable del poble rus, que és com la puta que a més posa el llit, perquè aquesta "operació especial" dura ja més que la Gran Guerra de 1914 i Rússia porta mig milió de morts, que es diu aviat. Un altre agressor que disfruta és Netanyahu, al qual la guerra li convé per arribar a les eleccions de tardor com el garant de la seguretat d’Israel i perquè així retarda judicis per corrupció. I Trump... en realitat no sé per què li agrada tant tractar malament els altres, siguin amics o enemics, deu ser una cosa psicològica que està convertint el seu eslògan d’America First en America Alone, que és un pèssim negoci.
Davant els que ataquen hi ha els que reben com els ucraïnesos, que quan ningú donava dos duros per ells van fer front a un enemic molt superior com la Rússia nuclear, fent gala d’una gallardia inesperada que ens ha portat a una guerra on es debat el futur d’Europa sencera. També estan sent colpejats els palestins i els libanesos, que es defensen com poden tot i que no siguin el mateix els camperols de Cisjordània que Hamàs o Hezbol·là, que han provocat abans i ara discuteixen si és primer l’ou o la gallina. I finalment hi ha els iranians, especialitzats a tirar la pedra i amagar la mà fins que els han enxampat i han hagut de defensar-se de manera pírrica contra dues potències nuclears.
Notícies relacionadesFinalment hi ha els que resisteixen, que és una altra especialitat molt de moda, com el cubà Díaz Canel, el britànic Starmer i el nostre Pedro Sánchez, que fins i tot ha escrit sobre l’assumpte. El cubà resisteix contra el colós americà i se li podria aplicar allò que deien de Mèxic "tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units" perquè Trump, després d’haver decapitat a mitges la revolució bolivariana de Veneçuela, ara, ofès amb com de malament li està sortint allò de l’Iran, pot voler buscar un èxit ràpid donant una empenta que ajudi a enfonsar-se aquesta closca buida que és el règim comunista de Cuba, un país tan ple d’eslògans de revolució i victòria com d’estómac buits. A Cuba no resisteix el poble perquè ningú li ha preguntat, el poble aguanta perquè no li queda més remei però està molt fart, i els que resisteixen són els amos del règim que l’han portat a l’actual situació i que, ells sí, tenen menjar i electricitat.
Un altre resistent és Pedro Sánchez, que presideix un govern sense rumb, sense objectius, sense pressupost, sense una majoria estable, amb una agenda descontrolada i judicialitzada, amb socis poc fiables i envoltat de problemes de corrupció que omplen pàgines i pàgines en premsa nacional i internacional, donant la imatge errònia que Espanya és un dels països més corruptes del món, cosa que no és certa, tot i que entre el govern, el PSOE i parents pròxims del puto amo tinguin obertes en aquest moment nou causes judicials que els afecten. Avui al món només parlen de nosaltres per això, tret que Trump, ¡benvingut sigui!, ens dirigeixi algun exabrupte. Un troba a faltar Rafa Nadal o Carlitos Alcaraz, que tenien les televisions del món parlant bé d’Espanya. Sánchez ara compta amb el Papa, amb el Mundial de futbol i amb les vacances per continuar tirant pilotes fora fins a l’octubre, almenys. El dolent dels resistents com Díaz Canel i el nostre Sánchez és que quan per fi se’n van o els fan fora deixen el país fet pols, com mostra el cas del britànic Starmer, al cap i a la fi més demòcrata que resistent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
