La selecció en català

Recordo, sent estudiant de BUP, llegir en un adhesiu Català per tot i sempre. M’ho vaig aplicar. Sempre parlava en català amb independència de qui fos l’interlocutor. I sempre procurava que el català fos la llengua en què s’expressés qualsevol activitat. Fos d’oci, professional o acadèmica. No era de cap manera el comú. Sovint em sentia una bèstia rara. Ningú més –almenys a primer de BUP, a l’Institut Joan Benaprès de Sitges– mantenia aquesta actitud vital que a classe podia arribar a ser xocant. I fins i tot, en ocasions, objecte de burla.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Em vaig trobar fa uns dies amb un antic alumne, company d’aula en aquells dies de solitud lingüística. I de sobte em va deixar anar un encès discurs contra la retransmissió dels partits de la selecció espanyola en català: només ens volen espanyolitzar. Cal dir que ara és més indepe que Puigdemont. Però per aquells anys no li recordo cap inquietud militant excepte ser del Barça.

Amablement, li vaig contestar que no compartia la seva opinió, més aviat el contrari. ¡Tant de bo!, li vaig dir, es retransmetés en obert per TVE i TV3 i només en català. DAZN ja cobriria sota pagament la versió castellana de l’assumpte. Es va quedar estupefacte mentre preníem un tallat que ell va demanar en castellà davant la pell morena de la cambrera. A mi, que el vaig demanar, en català, també me’l van portar. Després ens vam acomiadar i em va emplaçar –gairebé com si es tractés d’un repte– a tornar a trobar-nos als carrers de Barcelona l’11 de setembre.