Clarobscurs en l’habitatge
Clarobscurs en l’habitatge /
Fa una setmana vam celebrar a Madrid la tercera trobada del Fòrum Social de l’Habitatge en què, juntament amb Santander i Prensa Ibérica, EL PERIÓDICO posa el focus en la percepció que tenen els ciutadans de les mesures que impulsen les administracions per fer front al principal repte econòmic i polític que té la societat espanyola. En aquella reunió vam constatar la força que té el consens polític per implementar mesures efectives en la construcció d’habitatge assequible per cobrir la demanda de les noves llars que es creen, tant per motius demogràfics com pels canvis en les formes de vida. Desgraciadament, només 48 hores després diverses comunitats governades pel Partit Popular portaven a la justícia el Pla Nacional d’Habitatge que unes setmanes abans havia acordat el ministeri amb les autonomies al si del Consell Interterritorial. Una de freda i una de calenta. El pla entra en vigor, però queda amenaçat en alguns punts, més per raons ideològiques, totalment legítimes, que no pas per raons operatives.
El nostre compromís amb el debat de l’habitatge, a més d’encoratjar el Fòrum i la informació d’actualitat, es plasma també mensualment a través dels continguts que agrupem sota l’epígraf Repte Habitatge, en què busquem corrents de fons que permetin conèixer i entendre aquest repte d’una manera més aclaridora. Aquesta vegada hem analitzat com i per què a 92 dels 153 municipis espanyols de més de 50.000 habitants els pisos se situen per sota del llindar de 200.000 euros, considerat pels experts com la frontera que permet als espanyols adquirir un habitatge sense posar en risc la resta de les seves necessitats bàsiques.
Aquesta constatació ens permet afegir dos elements al debat sobre l’habitatge a Espanya. La primera és que si els preus s’ajusten en aquestes ciutats és perquè hi ha una bona correlació entre oferta i demanda, és a dir, municipis on es construeix gairebé tot l’habitatge que cal. Això vol dir que, com sostenim des del primer dia, la principal política d’habitatge ha de ser promoure, agilitar i permetre la promoció d’habitatges allà on n’hi ha demanda. La segona conclusió avala la tesi segons la qual el problema de l’habitatge a Espanya s’ha d’interrelacionar amb el de la mobilitat. Moltes d’aquestes ciutats amb preus assequibles podrien acollir una part de la demanda si millorés el transport públic amb les grans àrees metropolitanes que tenen pròximes, com ara Madrid, Barcelona, València o Sevilla. Novament, constatem que la principal intervenció de les administracions en aquesta matèria s’hauria de concentrar en la planificació i en la sincronització entre l’oferta i la demanda, en comptes d’obsessionar-se amb el control de preus o dels usos dels immobles.
L’habitatge és una ferida oberta al cor de les societats desenvolupades. La impossibilitat d’accedir a aquest bé bàsic per al projecte de vida de les persones deixa sovint les classes mitjanes en un terreny de desemparament davant totes les formes que adquireix el populisme, especialment el de l’extrema dreta. I això és especialment greu entre aquells que s’han esforçat per formar-se i tenir una feina que en molts casos no els permet accedir a un lloc per viure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
