Messi vs CR7: una crisi dels 40

La crisi dels 40 ha sigut molt (i molt ben) tractada en la literatura pel seu potencial tragicòmic: tràgic, per la caiguda de la carn i la consciència de la mortalitat; còmic, perquè la viuen els privilegiats. Els temps, a més, han canviat: a les novel·les de Hemingway o Fitzgerald els personatges semblen tenir quaranta anys, però en realitat tot just en tenen vint-i-cinc. En la narrativa contemporània passa exactament el contrari: els protagonistes freguen o superen la quarantena, però aparenten ser molt més joves. Amb els futbolistes succeeix una cosa semblant. Abans, amb poc més de vint anys, ja feien cara d’homes fets: lluïen bigoti, arrugues i una aparença castigada. Ara, molts arriben als quaranta sense un gram de greix, sense borrissol, sense entrades i sense aparent voluntat de sortir del camp).

El més fascinant del Mundial és que les dues grans estrelles de l’últim quart de segle encarnen dues maneres oposades d’afrontar el sotrac emocional de "la meitat de la vida, amb el camí dret ja perdut", que diria Dante.

D’una banda, Messi té tan interioritzada la seva edat que, de manera indirecta, anul·la els seus efectes. Es deixa estimar pels joves, com el Gran Barrufet, avisa que pot ser el seu últim partit, admet que 20 anys són una mica més que els del tango (que no són res). Ofereix un aspecte saníssim, però no manierista. És el pare quarantí que es cuida, sí, però que es permet controlar el foc de la barbacoa i pinçar una birra. Exhibeix la maduresa envejable del presentador canós dels telenotícies. La frescor d’aquest actor que anuncia tint per als cabells, però que sempre aparenta menys edat de la del seu personatge. Com admet que en té 40, la reflexió que desperta és: que bé que els porta, no sembla que els tingui. El seu poder rau en el control d’expectatives i en l’autoconsciència. "Un home no sap quins són els seus actes darrers: l’última vegada que neda al mar, l’última vegada que fa l’amor. Però potser, a la meitat de la seva vida, l’única que té, Abbott sap que ha intentat fer la seva última tombarella" (Chris Bachelder, a A propósito de Abbott ). O l’últim gol.

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

A l’altra banda, Cristiano nega l’edat, perquè es creu al marge del temps, i és aquesta la seva condemna mítica. Banys en gel de matinada, dieta estricta, cambres hiperbàriques. Amb tot això aconsegueix un físic fibradíssim, però una elegància de moviments que, més que a Nuréiev, remet a Robocop. És aquest físic acurat fins al deliri el que desperta la sospita: un el mira i pensa en els anuncis de Youtube sobre les bondats del taitxí assegut per a majors de 60 anys. S’enemista amb la joventut perquè, per viure ell una segona joventut, nega la primera dels altres (és a dir, obstrueix la felicitat dels seus talentosos i joves companys d’equip). Com inverteix tant esforç a no envellir, acaba parlant massa de no envellir (i fer això, en fi, envelleix). Si Messi és l’actor que sembla massa jove per anunciar un tint per als cabells, Cristiano acaba sent el protagonista de Mort a Venècia, el tint del qual es fon a la platja. És la genètica contra la cirurgia estètica. Superb com només poden ser-ho els insegurs, CR7 és el pare que en una patxanga al pati de l’escola roba la pilota al seu propi fill, crida Siuuu i després, en la celebració, sent un crac al genoll. "Llavors Bennie es va treure de la butxaca una capseta vermella esmaltada, va pessigar uns flocs d’or i els va llançar a la tassa. Havia començat aquell règim després de llegir en un llibre sobre medicina asteca que aquests creien que l’or i el cafè combinats garantien la potència sexual" (Jenniger Egan, a El tiempo es un canalla).

El meu favorit és Messi, però Ronaldo em desperta una gran tendresa. Tots dos van ser grans jugadors, però només un d’ells va ser i és un geni que travessa no només els camps i les temporades, sinó els mil·lennis, com l’Orlando de Virginia Woolf. Un, heroi humà, lluita contra el temps. L’altre, Déu de l’olimp, va néixer amb el do l’eternitat.