Més organització que projecte

L’evolució recent del PP de Catalunya reflecteix la recomposició de l’espai del centredreta en l’última dècada. Entre el 2017 i el 2021 el PPC va arribar als seus mínims històrics, amb tres diputats al Parlament i un sol escó per Catalunya al Congrés. Des de les eleccions generals del 2023, però, el PPC ha recuperat una part del pes institucional, amb sis diputats al Congrés, i és decisiu per a la investidura de l’alcalde de Barcelona, i amb quinze escons al Parlament el 2024. El congrés, celebrat quatre anys després del que estava previst, es produeix quan el principal repte del partit ja no és garantir la supervivència, sinó consolidar-se.

El retard del conclave responia, en bona part, a les discrepàncies entre Alejandro Fernández, al capdavant del PPC des del 2018, i la direcció nacional. Durant anys, Génova en va qüestionar tant el lideratge com l’estratègia del partit a Catalunya, però la recuperació electoral ha rebaixat aquestes tensions. Tot i que Fernández arriba al congrés amb una posició molt més sòlida que després de les autonòmiques del 2021, el canvi de cicle obeeix sobretot a l’impuls del PP en l’àmbit estatal i a la recomposició de l’espai de centredreta després de la desaparició de Ciutadans.

El congrés certifica la consolidació del lideratge de Fernández i la normalització de les relacions amb Génova. L’elecció de Juan Fernández com a secretari general i de Lorena Roldán com a portaveu al Parlament reforça el control del president sobre la direcció del partit, mentre que la creació de vicesecretaries especialitzades respon a l’objectiu de professionalitzar l’organització i millorar-ne la coordinació.

La reconciliació orgànica, no obstant, no elimina les diferències estratègiques. La principal continua sent la política de pactes. Mentre Fernández manté un rebuig explícit de qualsevol entesa amb l’independentisme, Alberto Núñez Feijóo evita tancar aquesta porta perquè la construcció d’una majoria alternativa a Espanya pot requerir interlocució amb Junts. No és pas casual que la ponència política eludeixi pronunciar-se sobre aquesta qüestió.

El document aprovat confirma el caràcter continuista del congrés. Reprodueix, en l’aspecte essencial, l’ideari nacional del PP i evita reobrir debats sensibles, com ara el paper del català, la política d’habitatge o l’estratègia d’aliances. Les principals novetats es concentren en un discurs més dur sobre seguretat i immigració, en l’intent de competir amb Vox i Aliança Catalana sense diluir la identitat pròpia del partit.

I és precisament en aquest continuisme on resideix la principal limitació del conclave. El PP català ha resolt una bona part dels seus problemes interns, ha estabilitzat el lideratge i ha recuperat competitivitat electoral, però continua sense articular un projecte específic per a Catalunya.

Resulta paradoxal que, quan Feijóo reconeix que cap majoria alternativa es pot construir sense Catalunya, el principal esforç del partit hagi sigut ordenar la seva organització abans que definir una proposta política capaç de respondre als reptes econòmics, socials i institucionals d’un territori decisiu per a la governabilitat d’Espanya. Aquesta continua sent la seva principal assignatura pendent.