El Carrer Nou

Vida i dolor per Veneçuela

"Ells són els seus propis bombers, els infermers, els seus excavadors, els seus portalliteres", explica l’escriptor Antonio López Ortega

4
Es llegeix en minuts
Vida i dolor per Veneçuela

A Pedro Plaza Salvati, escriptor veneçolà, el vaig entrevistar quan va publicar La vida interrumpida (Catarata), sobre la seva tornada de Barcelona (on resideix) a Veneçuela, a Caracas, durant la pandèmia. El seu país estava pitjor que mai, de manera que li vaig preguntar al final: "¿I ara què?". Ell em va respondre així: "Toca esperar, creuar els dits, i cada un amb la seva consciència i els mitjans que té al seu abast contribuir al rescat del país".

Vida i dolor per Veneçuela /

Ara Veneçuela fa esgarrifar. Quan es va saber de la terrible taca que per a la història suposa el daltabaix d’aquest país emocionant i estrany li vaig trucar a casa seva a Barcelona. Volia saber com vivia aquest moment de la vida interrompuda de Veneçuela, ara també el país de tots els que viuen la nova taca de la seva història.

"T’he explicat", em va dir, "això de l’edifici esfondrat on vaig viure un temps... Només perquè te’n facis una idea et deixo unes fotos de l’abans i del després... Eren dues torres de 13 pisos amb cinc apartaments per pis cada torre, davant el mar Carib, a la zona més castigada del terratrèmol: Playa Grande, municipi Catia La Mar, La Guaira, molt a prop, per cert, de l’aeroport de Maiquetía...".

I després em van arribar les fotografies. L’horror les marca, com claus ardents del que abans va ser un lloc transparent. El senyal diu: "Doble terratrèmol a Veneçuela". Tot està trencat allà, fins i tot l’aire. I tot sembla esquelet en el dibuix sense ànimes que Pedro Plaza afegeix a aquesta informació tan trista. Abans va ser un edifici enorme que recorda un en el qual fa anys va habitar també la mateixa família en els anys millors de Caracas.

¿I ara què? A partir d’aquestes fotografies, li vaig preguntar a l’escriptor, i em va dir sobre aquesta història que ara viu de lluny i que és tan a prop: "El primer va ser la incredulitat i després el desvetllament per la diferència de fus horari per seguir els esdeveniments... Els familiars i amics amb qui aconseguíem parlar estaven poc informats de la magnitud de la tragèdia: per a ells era com un cruel trencaclosques que s’havia d’encaixar. Sento molt dolor i tristesa per les escenes tan tràgiques i les històries que m’expliquen. Una cosina d’un amic i la seva família van quedar enfonsats de cop. Admiro que tants veneçolans, de manera voluntària i no les autoritats, fossin els primers socorristes de persones atrapades. No vaig poder contenir el plor a l’assabentar-me que les dues torres de l’edifici Nautilus a Playa Grande, Catia La Mar (La Guaria) –on vaig viure i vaig avançar en l’escriptura de Broadway-Lafayette, la zona més devastada del doblet sísmic– s’havien ensorrat. Va ser esgarrifós veure que l’informatiu de la tarda d’Antena 3 del 25 de juny, data de l’aniversari de la mort de la meva mare, obria amb la imatge del Nautilus (que a la novel·la identifico com a N.) reduït a runes".

En aquella entrevista Pedro Plaza Salvati em va dir que davant el país que llavors vivia va tenir la sensació "d’un món que s’esfondra". Li vaig preguntar al poeta i escriptor Antonio López Ortega, que viu a Tenerife. Em va enviar un text ("Contra la desolació") ple de solitud i ràbia. "Les imatges que ens arriben són les de sempre: la de les víctimes que proven de sobreviure, d’ajudar el proïsme, de rescatar els nadons, d’orientar els avis. Gent ajudant gent, gent amb algun ofici que se suma a l’operació de rescat. Els veneçolans estan sumits en la tragèdia: coneixen l’enterrament, l’esgarip, la desesperança. És la mateixa societat castigada la que s’uneix per mirar de sortir a la superfície: ja hi estan entrenats. Ja saben que l’Estat d’avui no respon: ells són els seus propis bombers, els seus propis infermers, els seus propis excavadors, els seus propis portalliteres. Ja estan entrenats a punt de les tragèdies successives. L’Estat en la Veneçuela d’avui no existeix: el que existeix és el robatori, el saqueig, la corrupció d’ahir i avui".

Per ell, "aquesta societat nostra, tard o d’hora s’imposarà per la seva tenacitat ètica, per la seva gallardia, pel seu profund sentit de la solidaritat. Cada vegada que la veig en acció, cada vegada que va al rescat d’una vida, recordo aquests versos del poeta Gonzalo Rojos: De los acorralados / es el Reino".

Notícies relacionades

Ara el regne està trencat; com diu el poeta López Ortega: "Les últimes catàstrofes que han tingut lloc a Veneçuela –la de l’esllavissada de Vargas el 1999 i la del recent terratrèmol que s’ha acarnissat amb La Guaira– coincideixen en la mateixa geografia. El nombre de víctimes de la primera es va disfressar amb la incalculable xifra de 16.000; la d’aquests dies potser mai la sabrem".

Darrere hi ha el record de la maldat, el camí d’una esperança trencada que Veneçuela plora com si vingués d’una maledicció.

Temes:

Veneçuela