Partits polítics
Teatre del bo
"L’amenaça ja no és el secessionisme", diu Miguel Tellado, l’ariet del PP, que pel seu desvergonyiment és la millor brúixola per orientar-se en el gran laberint del minotaure de la dreta madrilenya. I afegeix: "Som al 2026, no al 2017, i amb Junts ens uneixen els grans temes socioeconòmics". Veure per creure: l’odi al sanchisme ha substituït l’"a por ellos", i amb aquest full de ruta s’entenen millor els estranys balls de seducció que s’han desenvolupat al Congrés aquesta setmana. El paradigma de la dreta ha canviat. Ara ja pot votar cada setmana abraçada als hereus de Convergència, per la senzilla raó que ja ningú els creu. L’anticrist ja no és Puigdemont, convertit per la justícia que bloqueja l’amnistia en un espectre innocu a 1.500 quilòmetres de distància, i sense ni tan sols el poder suficient per guanyar unes primàries locals del seu propi partit. El dimoni amb cua es diu Pedro Sánchez, i l’abans odiat independentisme és ara un altre amable instrument per intentar enderrocar el poder.
El PP de Feijóo viu des del juliol del 2023 en un curiós somni, que consisteix a creure que cada dia és l’últim de Pedro Sánchez, que, malgrat totes les sentències de mort que porta escrites al front, és ja el segon president més longeu de la democràcia. A l’altre costat, Junts sap que, una vegada investit el president, i comprovat que no ha pogut cobrar cap factura per endavant, no pot estripar les cartes, i només aspira a muntar números de circ tan espectaculars com inútils. Aquesta setmana va votar primer en contra d’una moció que exigia eleccions i, després, a favor d’una altra per a una qüestió de confiança que, de facto, no té cap conseqüència política.
Notícies relacionadesA Madrid, Junts s’ha submergit en les arenes movedisses de les seves pròpies contradiccions, perquè ha aconseguit convertir-se en un subjecte indiscutiblement mediàtic, però a costa de desmentir aquella teoria segons la qual només anaven a Espanya a fer política catalana. I també a costa de votar repetidament amb PP i Vox, que han passat de ser els espanyolistes demoníacs a convertir-se en una palanca diària per guanyar una certa rellevància. El drama de Junts és que, per moltes contorsions que faci, per molt preciosos que siguin els focs artificials, sap que hi ha dues coses inamovibles: el PSOE el té pres dins de la investidura sense que necessiti donar res a canvi, i mai podrà votar una moció de censura –l’única acció transformadora possible– amb l’extrema dreta espanyola. L’únic que ha fet Junts aquests dies és fer veure que pot treure’s de sobre aquests dos fantasmes que l’han perseguit des del principi de la legislatura, i amb els quals haurà d’arribar al final.
És allò que el recuperat Mourinho va definir tan bé com "teatre del bo". Efectivament, l’anunciada apocalipsi sanchista tampoc arribarà aquesta setmana. Això sí, rere la tramoia comencen a passar coses reals. Com per exemple, que la dreta espanyola i catalana enterren junts el 2017 i tornen a recordar que, abans que qualsevol altra cosa, són companys de la mateixa causa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
