Reconstrucció múltiple

Tot i que Veneçuela es troba en una zona d’elevada activitat sísmica, la magnitud del desastre ha evidenciat la fragilitat d’unes infraestructures deteriorades per anys de crisi econòmica, escassa inversió i debilitament institucional. La destrucció d’habitatges, hospitals i serveis bàsics colpeja una societat on la pobresa i la precarietat ja condicionaven la vida quotidiana, cosa que dificulta la resposta a una emergència d’aquesta envergadura.

La tragèdia sobrevé, a més, quan el país amb prou feines ha iniciat una etapa de transició política amb la instauració del Govern interí després de l’extracció de Nicolás Maduro per part dels Estats Units. Les noves autoritats han començat a redefinir les relacions internacionals, renegociar el deute extern i obrir l’economia amb l’objectiu d’estabilitzar un país profundament deteriorat. No obstant, la millora d’alguns indicadors macroeconòmics, impulsada sobretot per l’augment de la producció petroliera i l’arribada d’inversions, contrasta amb la persistència d’elevats nivells de pobresa, uns serveis públics debilitats i alts nivells de corrupció. En aquest context, les crides a la unitat formulades des de diferents sectors polítics –des del deposat Maduro fins a la líder opositora María Corina Machado– transcendeixen el simbolisme al posar en relleu que una crisi d’aquesta magnitud només pot afrontar-se mitjançant la cooperació entre les institucions, la societat civil i la comunitat internacional, la prioritat de la qual ha de ser salvar vides, assistir les víctimes i respondre amb rapidesa al sofriment de milers de famílies.

Veneçuela s’enfronta ara a una reconstrucció múltiple. A la reconstrucció física de ciutats, infraestructures i habitatges i a l’assistència dels ferits s’hi suma la recuperació emocional d’una societat marcada pel dol i la incertesa. Totes dues s’hauran de desenvolupar en paral·lel a la reconstrucció política i institucional iniciada després del canvi de poder i a l’intent de recuperar una economia que continua mostrant importants fragilitats. La manera en què aquestes quatre dimensions avancin de manera coordinada condicionarà el futur immediat del país. Un escenari en el qual la gestió de la catàstrofe constituirà una prova de foc per a un Govern interí ja per si mateix feble i qüestionat, la capacitat del qual per respondre amb eficàcia, transparència, sentit d’Estat i un escrupolós respecte pels drets humans serà determinant per consolidar una legitimitat interna i externa que continua sent molt fràgil.