Lleuger mal de cap
Em vaig despertar dimecres, després de la nit de Sant Joan, amb un lleuger mal de cap, i em va agradar. Significava que no estava bé del tot, però significava, per sobre d’això, que no estava malament. No estar malament defineix un estat d’ànim que gairebé prefereixo que estar bé, que, clarament, representa sempre una exageració. Dius que estàs bé per no haver de ficar-te en detalls, perquè no et ve de gust parlar, segurament, però també perquè acabarien notant que bé, bé, no és que estiguis. Em vaig despertar amb un lleuger mal de cap i me’n vaig alegrar, dic, perquè no era espantós, ni tan sols era un dolor a seques. Se’m presentava lleugerament, a la manera d’aquest algú que truca a la porta de casa –i et desperta– només per dir-te que ve a acomiadar-se –tu pensaves que ja us havíeu acomiadat– fins a l’any vinent, t’estreny la mà i se’n va. El lleuger desenvolupa la qualitat de la desaparició. Aplicat al mal de cap es presenta com un malestar disposat a allunyar-se. Apareix quan t’aixeques, i quan hi tornes a pensar per tercera vegada, et crida l’atenció que ja no hi sigui. Dubtes si va arribar a existir. Un lleu mal de cap és incòmode, però quasi es pot agafar, com un gerro que no està bé on està, i posar-lo en un altre lloc, on al moment deixa d’empipar.
Vaig tenir una parella fa molt que tres o quatre vegades a l’any patia unes migranyes horribles. S’havia de quedar dos dies al llit, amb el cap tapat amb el coixí, absolutament immòbil, perquè amb el moviment se li esquerdava el cervell. Quan tinc, doncs, un petit mal de cap, em felicito, perquè no estic malament. Puc moure’m, per exemple, fer cada una de les coses que planejava abans que es manifestés. Aquesta classe de malestar passatger, sot o obstacle és la millor de les coses dolentes que se’t poden travessar. Jo no hi renunciaria només pel fet que no ens agraden els maldecaps. Es reivindiquen com una lliçó d’humilitat, lleu si volem, segons la qual no ets totpoderós, ni probablement immortal.
A la seva manera, el lleuger mal de cap et recorda que, malgrat les dificultats, pots i has d’entregar-te a la vida, a fer coses, potser no tantes que t’arrabassin la possibilitat, si així ho vols, de no fer res en un moment donat. Qui sap, potser no necessitem diners, ni un amor etern, només un lleuger mal de cap que se’ns passi aviat, com si mai l’haguéssim tingut. El contrari podria ser no l’absència total de dolor, sinó el dolor més terrorífic que t’imagines. Podria ser el dolor de Tim Madden, el protagonista fracassat i addicte al bourbon de Los tipos duros no bailan, de Norman Mailer. Un matí es desperta ressacós, amb una tremenda erecció i un nom tatuat al braç. No recorda res de la nit anterior, i menys haver-se tatuat. Té alguna cosa més que un mal de cap. No triga a descobrir al seient del seu Porsche una enorme taca de sang, i a continuació, al racó on oculta la seva plantació de marihuana, un cap tallat. ¿Oi que ja sembla un cop de sort patir un lleuger mal de cap després de Sant Joan.
