Resistir no sempre és vèncer
PEDRO SÁNCHEZ /
Potser és per la proximitat del 18 de juliol, però el cas és que l’últim debat sobre corrupció m’ha portat a la memòria una de les consignes més famoses de la guerra civil. Resistir és vèncer. Una frase pronunciada pel llavors president del Govern, el socialista Juan Negrín, a principis de 1938, quan Franco ja es veia guanyador. Pot ser que la meva associació tingui a veure amb l’artilleria pesant desplegada per Alberto Núñez-Feijóo i Santiago Abascal per tombar Pedro Sánchez. No faltaven motius perquè l’oposició demanés eleccions, ja que els últims mesos han sigut negres per als socialistes en matèria de corrupció. Per molt que separem el gra de la palla, els casos que planen sobre el PSOE i el Govern constitueixen, en efecte, una llista de pràctiques delictives intolerables. Per a qualsevol partit, i encara més per a un d’esquerres que va arribar al poder per posar fi a la corrupció sistèmica dels governs del Partit Popular. Hi havia raons sobrades per apujar el to del debat, per molt que el PSOE hagi actuat contra el triplet delictiu que formen Ábalos, Koldo i Cerdán i que el Govern hagi implementat mesures per regenerar la vida pública. No n’hi havia per dir que "de la sauna a la claveguera hi ha un camí coherent" (Feijóo) o per comparar Sánchez amb un escarabat i dir (no insinuar, sinó dir) que el president del Govern "actua per robar les pròximes eleccions" (Abascal). Aquests exabruptes també m’han recordat els anys trenta.
Els italians tenen una dita que ve al cas: il troppo stroppia. Es refereix a l’efecte bumerang que té qualsevol excés. Passar-se de frenada no és mai bo. Agrada a la parròquia, i dona munició a Vito Quiles, però per sort no estem en els temps que van conduir a la Guerra Civil. No tot s’hi val. No s’hi val intentar abatre el portaveu parlamentari del PSOE al·ludint al seu pare. Només serveix perquè molts ciutadans que no són socialistes pensin que la vergonya que els produeixen els casos de corrupció del PSOE no justifica un llenguatge tan guerracivilista com aquest. Il troppo stroppia. Sánchez no només ho sap. Ho encoratja. I Feijóo mostra la seva falta de confiança en ell mateix mirant sempre Abascal pel retrovisor.
Pot ser que el càlcul de Sánchez estigui equivocat. Negrín pensava que, si resistia prou temps, la defensa de la República acabaria formant part de la defensa de la democràcia en una Europa amenaçada pel feixisme. Sánchez també juga aquesta carta i fa del seu Govern un fort apatxe del progressisme i la democràcia en una Europa que vira cap a l’extrema dreta. Això li ha permès arribar fins aquí, exhibint la seva obra de govern i un indubtable protagonisme internacional. ¿Pot permetre-li guanyar les eleccions del 2027? Resistir no sempre és vèncer. Entre altres raons, perquè per vèncer no sempre fa falta convèncer. Això també ho vam aprendre fa 80 anys. N’hi ha prou amb desplegar les veles i aprofitar vents favorables.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
