Un bloqueig garantit

¿Simple anècdota? Potser no. Mostra el profund menyspreu que es professen els dos líders, que contribueix al gran bloqueig polític. El president no pot menystenir el líder de l’oposició i del centredreta, que, a més, té més diputats. I a Feijóo no li pot faltar tot el respecte al president i tractar-lo com a il·legítim per haver sigut investit sense ser el primer partit i amb els vots de Junts.

Sánchez creia que retardant la seva compareixença les aigües estarien mes tranquil·les. Però, després de la imputació de Zapatero, han sorgit més notícies de la pintoresca Leire Díez, registres a Ferraz i la condemna a 24 anys d’Ábalos. ¿El cas Ábalos, a qui Sánchez va fer secretari d’Organització del PSOE, va posar al capdavant del ministeri amb més capacitat de despesa del Govern i abans va defensar la moció de censura contra Rajoy, és prou motiu per a la seva dimissió? Sánchez, que és un agut parlamentari, s’equivoca quan ignora que els índexs de transparència del PSOE que exhibeix tenen menys impacte que les gestes del seu exministre –que mostren una conducta a anys llum de la predicada pel PSOE– i que la irrupció de les maleïdes joies a la caixa forta de Zapatero.

I torna a errar quan després recorre a aquell "i tu més" –criticat per tots els grups– per atacar el PP. Avui governa el PSOE. En circumstàncies normals, el cas Ábalos hauria de comportar la dimissió –o la qüestió de confiança– del president. Fins i tot l’ha demanat Felipe González, que no recorda que a ell l’hi van exigir (¡vagi-se’n, senyor González!) acusant-lo de terrorisme d’Estat, de ser la X del GAL, i que Barrionuevo va entrar a la presó. ¿I és normal que Ábalos hagi sigut condemnat en pocs mesos i encara no hi hagi sentència del cas Kitchen de 15 anys enrere i en què sembla que es va utilitzar la policia amb finalitats partidistes? ¿El pecat de Rajoy exculpa el de Sánchez? No, però és allà. I Catalunya, que era el gran problema d’Espanya, ja no ho és, i en part per la política de diàleg de l’actual president.

Però el més preocupant és que no s’hagin aprovat pressupostos en tota la legislatura –una marca europea– i que el mateix president admetés ahir que governa en minoria parlamentària. I algunes intervencions –com la de Ione Belarra– demostren que aquesta majoria no es reconstruirà. I la portaveu de Sumar va exigir al Govern unes mesures que sap que el Govern no podria aprovar al Congrés. ¿La legislatura està morta? Potser.

Però si Sánchez no vol convocar eleccions, la Constitució estableix els mecanismes per fer-lo fora. I malgrat el tremendisme de Feijóo –per a qui Espanya és una catàstrofe, tot i que el balanç econòmic és notable–, el mateix líder de l’oposició reconeix que no pot presentar-la perquè no té majoria. Miriam Nogueras va demanar a Sánchez que es retiri i el substitueixi algú que compleixi les promeses a Junts. I la del PNB el va emplaçar a dissoldre les Corts si no aconsegueix aprovar els pressupostos del 2027. Desitjos que indiquen que el centredreta no vol votar un líder conservador que pacta cada dia amb Vox. I n’hi ha raons, ja que Abascal diu que les pròximes eleccions seran manipulades per "la invasió d’immigrants" propiciada per Sánchez.

Notícies relacionades

Quan la terra tremola

Trump i els periodistes

La realitat és que Feijóo no té majoria per fer fora Sánchez i Sánchez tampoc en té per governar amb normalitat –falta de pressupostos–, però aguanta perquè per a diversos grups parlamentaris és –per un o un altre motiu i sobretot per Vox– el mal menor.

Només podríem sortir del bloqueig amb un acord de mínims entre els dos grans partits, però aquest dia de Sant Joan s’ha tornat a demostrar que això és impossible. El pacte de Rajoy i Sánchez del 2017, quan el 155, sembla una cosa de fa segles. Ben aviat, Andalusia serà una altra ocasió perduda.