La tribuna
Starmer, l’antítesi de Sánchez
El primer ministre britànic creu que és el responsable de la caiguda de vots, mentre que el líder del PSOE es ven com l’únic salvador per a la remuntada. És a dir, responsabilitat versus messianisme
És impossible no fer la comparativa, especialment quan l’atzar fa coincidir ambdues notícies, amb la càrrega de profunditat que aital comparació representa. Mentre el primer ministre del Regne Unit dimiteix com a líder del Partit Laborista i cap de govern, per haver perdut les darreres eleccions municipals i regionals del mes de maig, Pedro Sánchez sembla estar enganxat amb cola de contacte a la trona de la presidència.
Les similituds són tan considerables, com significatives les diferències. Tots dos han patit sonores derrotes electorals, però mentre Sánchez no s’ha immutat davant els fracassos d’Extremadura, Aragó, Castella-Lleó i Andalusia (és a dir, ha perdut totes les eleccions recents), Starmer ha entès que una caiguda de vots tan important el convertien en principal responsable de la derrota. Aquesta és la primera gran diferència: el sentit de responsabilitat davant d’una derrota electoral. Starmer creu que és el responsable de la caiguda, i Sánchez es treu totes les puces i a sobre es ven com l’únic salvador per a la remuntada de futur. És a dir, responsabilitat versus messianisme.
D’aquí se’n deriva una segona gran diferència: Starmer entén que la pèrdua de confiança ciutadana implica un desgast sever de la institució que comanda, i per això no només dimiteix com a cap del laborisme britànic, sinó com a cap de govern. Es a dir abandona el 20 de Rushworth Street, però també el 10 de Downing Street, perquè entén que un líder polític que pateix fugues tan importants de votants no manté la credibilitat de comandar el país. Sánchez, en canvi, no sols no abandona el carrer Ferraz, ni tampoc la Moncloa, sinó que continua governant el partit amb un domini absolut, i el país, amb l’arrogància pròpia dels autarques. És a dir, sentit institucional versus sentit de propietat.
La tercera diferència no parteix d’una similitud prèvia, perquè Starmer no està rodejat d’escàndols de corrupció. És cert que va patir una severa crisi reputacional quan va nominar Peter Mandelson com a ambaixador a Washington, (molt criticat pels seus antics vincles amb Jeffrey Epstein), però res comparable amb el que passa a Espanya. I aquest és el punt clau: Starmer no ha necessitat un gran escàndol de corrupció, per entendre que no podia mantenir-se al poder. Sánchez, en canvi, està immers en una tempesta perfecta d’escàndols de corrupció –econòmica i institucional–, i res no l’immuta. Es difícil imaginar que Starmer es mantingués en el poder amb el seu cercle de confiança condemnat o en procés, amb la seva dona i el seu germà imputats, amb el seu pare polític i expresident del país, Rodríguez Zapatero, sota sospita d’una corrupció amb vincles internacionals, i amb la presumpció d’haver fet servir les clavegueres per tapar misèries. Un sol d’aquests fets fa caure un govern en un país democràtic, però a Espanya, la suma de tots continua donant un president que parla amb supèrbia, dona lliçons morals als adversaris i amenaça amb quedar-se al poder una legislatura més. Sembla una burla a la democràcia, però ell ho anomena "responsabilitat política".
Què fa mantenint-se en la presidència? Acaben de condemnar el seu home de màxima confiança a 24 anys de presó per haver-se lucrat en plena pandèmia amb la venda de mascaretes, aprofitant la seva condició de ministre. I és la primera de les moltes sentències que es preveuen. A més, cal afegir el descrèdit global, la feblesa parlamentària, la impossibilitat d’avançar amb projectes i lleis, i la convicció col·lectiva que aquesta legislatura està morta. I tot i així s’aferra obsessivament al càrrec, i encara intenta vendre a la ciutadania que ho fa per salvar Espanya d’un futur incert. Starmer dimiteix per enfortir el joc democràtic. Sánchez es queda, per aprofitar-se’n. En aquest sentit resulta fàcil entendre qui atorga confiança al sistema i qui ajuda a erosionar-lo. De Starmer a Sánchez, confiança versus descrèditt.
Acabo amb la frase que Starmer ha dit en el moment de la dimissió: "Cada decisió que he pres ha consistit a posar per davant el país que estimo. Per això dimitiré". Sánchez es posa ell per davant. És a dir, compromís de ciutadania versus egolatria. Són les dues cares del poder: un l’ha servit amb la seva dimissió; l’altra l’utilitza per mantenir-se..
