Un nyap benvingut

L’acord entre els Estats Units i l’Iran no només és benvingut sinó que també és esperat amb candeletes, perquè aquesta guerra insensata llançada sense preveure’n les conseqüències per aquest duo dinàmic que formen Trump i Netanyahu ens estava complicant la vida a tots... i més que ens la complicarien a curt termini.

L’altre dia escrivia la meva impressió que hi hauria un alto el foc perquè tots dos, els Estats Units i l’Iran, s’estan fent molt mal l’un a l’altre; que, paradoxalment, es nota més pressa a Washington que a Teheran per firmar alguna cosa, i que l’assumpte es tancarà malament, com totes les crisis a l’Orient Mitjà, i tornarà a esclatar d’aquí un temps. Perquè el que ara la Casa Blanca celebra és que etziba una puntada de peu endavant a la llauna per tranquil·litzar l’ambient pensant en les eleccions del novembre. Ho continuo pensant.

El text negociat per Washington i Teheran amb el suport del Pakistan és un breu memoràndum d’entesa que, essencialment, consisteix en un alto el foc que permet reobrir l’estret d’Ormuz de manera immediata i posar fi així al doble bloqueig americà i iranià a què estava sotmès i que ha provocat inflació i pujades generalitzades de preus arreu del món. Ara s’estableix una treva de seixanta dies durant els quals es buscarà una solució al principal contenciós que separa els dos països, el tema nuclear, i que molt sospito que serà insuficient i que caldrà ampliar perquè no crec que Witkoff i Kushner solucionin en tan poc temps temes extraordinàriament complexos que el 2015, en època de Barack Obama, es va trigar dos anys a negociar per qualificats grups d’experts.

Notícies relacionades

Cinc anys d’horror talibà

Fronts que (ara per ara) no seran

El gran èxit d’aquest desitjat alto el foc és doble: d’una banda, americans i iranians deixaran de matar-se i això no és una cosa fútil quan els tres mesos de guerra que portem han deixat més de 7.000 morts a l’Iran i el Líban, sense que se sàpiga gaire bé per què o per a què els han matat; d’altra banda, podrà començar la costosa i llarga reparació de les infraestructures energètiques malmeses a l’Iran i als països del Golf, una cosa que ens interessa a tots. I s’ha assolit el que tothom volia, que és la reobertura de l’estret d’Ormuz, que té dos mil vaixells bloquejats que no tiren ni endavant ni endarrere, i això impedeix que arribi als mercats el 10% de la producció mundial de petroli i les exportacions de gas, heli, fertilitzants, etc., que el món necessita. Tot plegat ha provocat caos a les borses, pujades de la gasolina, l’electricitat i el cistell de consum, augment de la inflació, de l’euríbor i de la seva hipoteca, la contracció del comerç i del creixement globals, i l’amenaça d’una recessió mundial. Com veuen, hi ha raons per celebrar que els insensats que van provocar aquesta situació facin passos per capgirar-la. I aquest és el gran triomf de què presumeix Donald Trump: tornar a deixar les coses on eren abans que ell mateix les espatllés. Altres acords beneficien l’Iran: l’aixecament de les sancions, el desbloqueig de 100.000 milions de fons iranians congelats i la no exclusió d’alguna mena de gestió futura de l’estret d’Ormuz per l’Iran i Oman. Tot això enfortirà el nefast règim dels aiatol·làs i és una pèssima notícia per a Israel.

Sobre aquest acord pesa, com una espasa de Dàmocles, la política d’Israel al Líban, des d’on és fustigat per Hezbol·là. El tema no és fútil, perquè Teheran no pot deixar caure els seus aliats i exigeix que la treva també s’estengui al Líban, i Trump no tindrà més remei que fer cedir Israel amb l’esperança que també l’Iran faci cedir Hezbol·là i es tranquil·litzi aquest front, almenys mentre americans i iranians discuteixen sobre la possible nuclearització de l’Iran, que els aiatol·làs neguen sense que aconsegueixin que ningú se’n fiï. La ironia és que, en l’àmbit nuclear, el millor que pot aconseguir avui Trump és un acord pitjor que el que va aconseguir Obama i que ell mateix va dinamitar en el seu primer mandat. Cada vegada queda més clar que els interessos d’Israel i dels EUA no són els mateixos. I la treva paga aquest desacord. El paguem tots.