Ara comença tot (de nou)

Estiu del 2023. Al president Feijóo (president del seu partit, aspirant a ser president del seu país) se li entravessava la notícia: el president Sánchez (que sí que era president de debò, del seu partit, del seu país) havia posat en marxa una campanya electoral que tindria com a escenari el maleït estiu d’aquell temps. La notícia va revolucionar Génova: massa aviat per al gallec nouvingut, i en tot cas massa aviat per a qui potser esperava la tranquil·litat de setembre, poc temps després de la caiguda de Pablo Casado, llançat al futur imperfecte per la presidenta Ayuso.

Els estius són així: no demanen permís per molestar. Són millors, sembla, els principis de la primavera, perquè llavors no s’han trencat encara les flors ni han començat els emprenyaments a les carreteres per arribar abans als feliços bungalous. L’estiu va posar Feijóo dels nervis també, potser, perquè de seguida va pujar a la immediata campanya l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

Zapatero estava amagat, però va sortir en tromba a trencar-li a l’oposició el que esperés. Déu meu, quina se’n va armar, com deia Francisco Candel. Al costat de Zapatero, la derrota del qual del passat ja estava assumida per la història, Pedro Sánchez, el líder socialista, era una altra vegada un aspirant també a la derrota.

En aquell moment Zapatero era un altre, evidentment. Ell va venir a ser president d’Espanya després d’una sèrie de distraccions de José María Aznar, que va creure que dient que la matança que va caure sobre Madrid era culpa d’ETA ja li donaria als seus el triomf que Rajoy (i tants) esperaven. Recordo la nit electoral: Esperanza Aguirre va trucar al lloc on es comptaven els vots per advertir que hi havia una tupinada. No n’hi havia cap, però el crit podia més aquella nit que la realitat, fins que aquesta va poder més que Esperanza Aguirre.

Va passar el temps. No es pot oblidar el que va passar després d’aquells anys en què, des de la glòria, Zapatero va passar a ser sobrepassat per una tragèdia global: per a ell, per al món. El món es trencava per tot arreu i ell vivia creient que això no passava a la Moncloa. El líder abans triomfador li va deixar a Rajoy el poder, perquè fes el que ell mateix estava fent contra l’economia enmig de l’horrible derrota.

Espanya va trontollar fins a fer-se miques. Casualment estava jo (amb Carlos Fuentes, entre d’altres) la tarda en què un d’aquells intel·lectuals li va preguntar a Zapatero per l’avenir de la tragèdia. Ell no li donava importància, "també això passarà". I ja se sap tot el que va passar. Recordo aquell moment com si veiés el que feia, les seves mans a les butxaques, mirant a tots els que l’envoltaven, absent però tranquil, enmig d’una recepció que s’assemblava a un comiat i també a una manera de quedar-se a esperar que vingués un món nou que de seguida va ser un vi trencat.

Va passar el temps. Sempre passa el temps. Però en aquell instant en què Zapatero esperava el que passaria en les eleccions que Aznar li va confiar al seu successor, a mi em va sorprendre sentir-lo, en una entrevista que li va fer el meu amic Fernando Delgado a la SER, que el seu partit guanyaria sens dubte els comicis que venien. De seguida va venir aquella matança i va ser evident que va ser la gestió del moment el que va beneficiar el socialista i va enfonsar, així és la vida, Rajoy, l’aspirant.

Notícies relacionades

Actuar ja per guanyar el futur

La IA que enamora

Ara estem en un altre temps, i Zapatero està en una altra situació, qui sap on anirà a parar aquesta història. És evident que, si hi hagués ara una elecció (que, malgrat la canícula, proposa el president Feijóo) ja no hi serà (tret de miracles de primavera, o de setembre) qui en aquest moment no pot esperar una trucada de la Moncloa per posar-se de nou a desafiar el que llavors va perdre per culpa seva (¿tan sols?), aquella elecció que mai ha oblidat.

Feijóo està ara al mig de l’estiu, però ja li és igual. L’estiu serà hivern per a ell si algú li assegura (Vox, això diu ell mateix) que aquesta vegada se salvarà de la passió que llavors niava en Zapatero i que ara no se sap, en el cas del Partit Socialista, ni on és ni com se l’espera.