Un Trump ennuegat

Però creure’s omnipotent pot haver-lo portat a perdre el cap, com al Quixot els llibres de cavalleries, i convertir-lo finalment en un perdedor que continua proclamant victòries.

Va passar el 2025 amb la guerra tarifària. I després de la seva esbojarrada reclamació de Groenlàndia, que va haver de retirar davant la diminuta Dinamarca i els febles i menyspreats europeus. I aquesta setmana ha tingut dues victòries –una d’exterior, la guerra de l’Iran, i una altra d’interior, el relleu a la Fed (el banc central americà)– que li poden fer perdre les eleccions de mig mandat del novembre i deixar-lo com un president derrotat i sense futur.

La clau és l’Iran. Com que no ha volgut escoltar els experts –militars o professors–, es va creure que el règim islamista de l’Iran era com la Veneçuela de Maduro. I, incitat per Netanyahu, va escapçar el 28 de febrer la cúpula dels aiatol·làs, va proclamar que la guerra seria qüestió de dies, que la dictadura fonamentalista cauria, s’acabaria l’amenaça nuclear iraniana i Amèrica tornaria a ser gran. I quan –contra el que havia imaginat– l’Iran va resistir, va amenaçar de "liquidar tota una civilització".

El 8 d’abril, però, va haver de fer marxa enrere i, amb la mediació del Pakistan, empassar-se una treva. El tancament de l’estret d’Ormuz, que sempre havia estat obert i per on passava la cinquena part del petroli i del gas natural que el món consumeix, va provocar una pujada rellevant dels preus –el petroli, de poc més de 70 a 120 dòlars el barril– que va amenaçar greument no solament el creixement mundial, sinó que va disparar la inflació americana, del 2% al 4,2% al maig, fet que li pot arruïnar les eleccions del novembre.

Va guanyar el 2024 perquè a Biden se li va enfilar la inflació i ara a ell li passa el mateix. I el preu del galó de benzina va sobrepassar els 4,5 dòlars. ¿Un suïcidi?

Per això la treva del 8 d’abril. I perquè no hi havia solució militar. Després del Vietnam, l’Iraq i l’Afganistan, cap president pot gosar fer costoses guerres exteriors que portin la mort de soldats americans. No podia envair l’Iran i no podia llançar atacs més terribles perquè l’Iran havia resistit i mostrat capacitat per atacar i danyar els països del Golf –l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar...– que Amèrica havia de protegir. S’havia de negociar... i cedir.

És per això que aquesta setmana Trump va haver de signar 14 punts en els quals l’única cosa que aconseguia era que es tornés a obrir Ormuz a canvi d’un procés negociador que podia donar molts avantatges a l’Iran. És un mal acord, però Trump l’ha signat perquè necessita no perdre les eleccions del novembre. I Europa ha aplaudit –alleujada– perquè una pujada de l’IPC i una altra nova crisi podrien fer de mal pair per a unes democràcies amenaçades pel descontentament.

Notícies relacionades

El paper ho aguanta tot

Homer va a Hollywood

Però l’Iran ha ensenyat les dents i divendres va retardar les negociacions perquè –contra el que s’estableix en el primer dels 14 punts de l’acord– Israel continuava atacant Hezbol·là, les milícies protegides per l’Iran, al Líban. I no és segur que Trump aconsegueixi que Netanyahu –que a la tardor té unes complicades eleccions– l’obeeixi. ¿Tot torna a ser a l’aire? No ho crec pas, però és clar que Trump ha d’aturar una guerra que no hauria hagut de començar mai. Obama tenia raó: més val un acord insatisfactori amb l’Iran que un conflicte aventurat.

I en el front interior, Trump ha pogut rellevar Powell a la Fed, però només quan se li ha acabat el mandat, i substituir-lo pel seu elegit, Kevin Warsh. Però el primer que aquest ha hagut de fer no és abaixar els tipus d’interès –Trump exigia l’1%–, sinó mantenir-los en el 3,5-3,75%. I insinuar que els podria haver d’apujar. La raó: el 4,2% d’inflació provocat per la guerra de l’Iran. Les victòries de Trump acaben en derrotes. Ara, la seva obsessió és no perdre al novembre.