Conciliar no és portar la feina a casa

La iniciativa del Govern parteix d’una premissa legítima: les famílies necessiten eines per organitzar-se millor. Però es pot reflexionar sobre si el treball en remot generalitzat és la resposta adequada a un assumpte tan complex i si una fórmula única pot adaptar-se per igual a realitats tan diferents. L’organització del treball, a més, s’hauria de construir des del diàleg entre els qui en formen part. La negociació col·lectiva i els acords dins de cada empresa continuen sent el marc més adequat per trobar fórmules de conciliació equilibrades. Una recepta impulsada des de l’Administració mai podrà substituir aquest diàleg.

Notícies relacionades

Schengen, de l’excepció a la norma

La borsa paga l’estiu

També és aconsellable mesurar els efectes indirectes. ¿Permet el teletreball atendre les responsabilitats familiars sense diluir la jornada? ¿Pot generar noves desigualtats dins de les plantilles? La conciliació no s’esgota en la criança, sinó que també ha d’arribar a les persones que cuiden dependents o assumeixen altres càrregues. Per això calen regles del joc transparents i compartides que distribueixin els costos de manera equitativa, sense traslladar-los de forma silenciosa d’uns empleats a uns altres.

Conciliar és molt més que portar la feina a casa o difuminar els límits de la jornada. És ordenar el temps, repartir responsabilitats i assumir que no existeixen dreceres. Només calen normes clares, acords reals i reconèixer que tota mesura de conciliació requereix una organització responsable i un repartiment equilibrat dels seus efectes.