‘THE OTHER CLUB’ Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El pragmatisme dels alcaldes: l’elixir municipal que enforteix la democràcia
. /
El periodisme, definit per Isidoro Nicieza com una de les formes més divertides de ser pobre, permet conèixer de prop molta gent que la resta dels mortals només veu a les pantalles, siguin en les allunyades de la televisió convencional, o en les més pròximes de les xarxes socials. I quan s’encén el pilot sempre hi ha una mica de postureig, ja que les persones es cobreixen amb alguna màscara. Aquells moments de proximitat, donen el privilegi als periodistes de veure coses que els altres no veuen. I explicar-ho. D’aquestes trobades entre bambolines, i del que passa sota els focus, neix el meu convenciment que dels alcaldes surt sempre el millor de la política, fins i tot quan deixen de ser-ho. Ho hem vist aquesta setmana al III Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani en què han participat els de Barcelona, Palma, Màlaga, Cartagena, Múrcia i Sant Boi de Llobregat. Però també els que ho havien sigut de Finestrat, la Roca o Terrassa. Van dialogar, van proposar, van intercanviar posicions des de sigles diferents. Destaco dues frases, sense citar els autors perquè els aparells dels seus partits no els castiguin ara que es fan llistes municipals: «Tot i que tots siguem del mateix partit, en aquest tema no pensem el mateix», i «ens copiem més del que reconeixem, cosa que no és una mala pràctica». Mentre això ocorria, el caldo madrileny trobava l’olla Zapatero, que mai va ser alcalde, per alimentar el brou contra Sánchez, que mai va ser alcalde, a més glòria de Feijóo, que mai va ser alcalde, i d’Abascal, que ho vol ser tot menys alcalde.
¿Quin és l’elixir municipal?
Donant-hi voltes, i parlant amb els mateixos protagonistes, es perfilen alguns components de la política municipal que marquen aquest tarannà dels alcaldes. El primer és que dels veïns no es pot fugir com dels micròfons de la premsa. Els alcaldes conviuen amb els seus conciutadans, se’ls troben al carrer i han de donar explicacions. Això té dues conseqüències positives per a l’acció política: acaben coneixent la complexitat dels problemes i acaben buscant solucions, per sobre de la seva ideologia (que la tenen) i per sobre de la disciplina del seu partit (que l’eviten sempre que poden). Com dirien els politòlegs, els incentius de la convivència amb els ciutadans els estimulen al pacte i al pragmatisme des de la complexitat, no des del simplisme populista. Un dels alcaldes més veterans d’Espanya, el malagueny Francisco de la Torre, va clamar al Fòrum: «Els alcaldes necessitem llibertat per aplicar solucions».
La primera trinxera de la democràcia
Notícies relacionadesUn altre element que determina el tarannà dels polítics locals és la necessitat d’emprendre els problemes per espinosos que siguin o per allunyats que estiguin de les seves competències. En els últims anys ho han hagut de fer amb aquest triangle que sempre planeja pel nostre fòrum del Mediterrani: el turisme, la vivenda i la immigració. Mentre que els seus companys en àmbit nacional o autonòmic entren i surten d’aquests assumptes a conveniència i abans que solucions busquen trinxeres, els alcaldes han d’allotjar gent sense llar, ordenar la convivència entre visitants i residents o administrar l’espai públic compartit per persones diferents però iguals en dignitat, com va recordar el filòsof Francesc Torralba. A cap alcalde se li hauria ocorregut la xorrada de la «prioritat nacional» que no fa més que afegir una altra variable a un problema ja per si mateix enormement complex, dels que l’economista Marc Palahí va dir en la seva intervenció que no s’entenen trossejats. Per això cal protegir, mimar, escoltar els alcaldes i donar-los veu. L’assagista Anne Applebaum ens suggereix que per protegir la democràcia, protegim les institucions. Doncs protegim els ajuntaments perquè són ara com ara la primera trinxera de la democràcia davant els populismes. I aprofitem la saviesa dels alcaldes per quan busquem líders a altres nivells.
L’èxit de l’AMB
En aquest context, cal posar de relleu l’èxit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que divendres va celebrar 15 anys perquè també és el fruit de l’entesa entre alcaldes. Concretament en aquell moment fundacional, del llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i de l’alcalde de Cornellà i encara avui vicepresident executiu de l’entitat, Antonio Balmón. Han sabut trobar un artefacte institucional pel qual passen, i troben solució, els grans reptes de Barcelona: aigua, residus, mobilitat i ara també vivenda i seguretat. Els alcaldes quan es posen d’acord, que és gairebé sempre, no els deté ni el partidisme ni el populisme. Són el millor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Fòrum Mediterrani Vivenda El drama de la immigració Jaume Collboni Antonio Balmón Turisme AMB ( Àrea Metropolitana de Barcelona )
