Trump paga l’error de Netanyahu

Cap d’aquests objectius s’ha aconseguit. El programa nuclear segueix com abans de la guerra (pendent de negociació), als líders iranians assassinats els han substituït d’altres sense que el règim se n’hagi ressentit, no hi ha hagut un alçament popular i la capacitat militar del país no només sembla que es manté intacta, sinó que ha demostrat que pot plantar cara als EUA i Israel, tancar i mantenir bloquejat l’estret d’Ormuz i atacar bases nord-americanes en països de la zona.

Per aquestes raons i d’altres l’Iran surt reforçat d’aquesta guerra: és un líder regional, ha demostrat al món que Ormuz és clau per a l’economia global, ha aixecat les sancions i ha negociat un milionari paquet de reconstrucció. No és estrany que les reaccions a Israel i als aliats als EUA de la línia dura del sionisme que avui governa l’Estat hebreu hagin reaccionat aïrats. Les extemporànies declaracions de Trump sobre l’ofensiva al Líban agreugen la indignació israeliana. Des dels atemptats del 7-O, la maquinària militar i diplomàtica israeliana semblava imbatible. A Teheran no és que hagi patit una derrota, però no ha vençut.

Sol passar quan es desencadenen guerres estúpides sense objectius clars. Bèl·lics, perquè en les guerres també hi ha objectius confessables i inconfessables. Els confessables d’aquesta guerra forjada, venuda i protagonitzada per Benjamin Netanyahu eren, a ulls dels experts de la mateixa administració Trump, inabastables des del principi. Políticament, hi ha dos perdedors de la campanya militar: el primer ministre israelià i el mateix Trump. El que passa és que el president nord-americà, de sobte un realista internacional, sembla que ha rectificat després d’haver-se equivocat.

Notícies relacionades

El paper ho aguanta tot

Homer va a Hollywood

Convé remarcar el que sembla, perquè amb Trump mai se sap. Però el que sí que es pot afirmar és que la visió dura sobre l’Iran de la dreta més radical nord-americana i del sionisme sí que ha sigut derrotada. Aquesta línia de pensament ha sostingut des de fa anys que la força militar era l’única manera d’evitar un programa nuclear militar a l’Iran i que el país persa s’erigeixi com un contrapès real d’Israel en l’esfera regional. Anys de pressió i lobby (els vuit de Barack Obama, els quatre del primer Trump i els quatre de Joe Biden) van cristal·litzar en aquesta guerra. Han sigut derrotats: ni l’assassinat del líder suprem va debilitar el règim.

Netanyahu, i amb ell Israel, és l’altre derrotat de l’operació fallida. Una enquesta de Gallup del febrer mostrava que per primer cop una majoria de nord-americans simpatitzen més amb els palestins (41%) que amb els israelians (36%). Després del fiasco iranià, seria interessant veure els percentatges. Part del moviment MAGA fa temps que atalaia aquest gir en l’opinió pública nord-americana, i han sigut nombroses les veus de la dreta nord-americana que han criticat que els EUA lliuri les guerres d’Israel. Hi ha en les faccions més moderades del sionisme una preocupació pel deteriorament de la imatge d’Israel al món i la seva associació amb les polítiques del Govern de Netanyahu. Els EUA i Israel són grans aliats perquè així els convé, més enllà dels seus dirigents, i no es percep que aquest fet hagi de canviar. Però associar-se amb Netanyahu i les seves decisions resta i és un problema que no fa més que créixer. En paraules del mateix Trump: "Li dic: ‘Bibi, pots ser una mica més moderat. No fa falta tirar a terra un edifici cada vegada que un membre de Hezbol·là hi entra’. […] Si dos drons són abatuts al desert i cauen sense causar cap dany, no hi ha necessitat de fer caure edificis a Beirut. Podrien actuar millor i, sincerament, podrien fer-ho molt millor".