La pena de la pausa d’hidratació

¿Per què no li dirà així ell, si la FIFA fa servir aquesta fórmula per designar aquells sis minuts (tres per part) en els quals embotir publicitat per la cara? Aquesta organització sense ànim de lucre, que porta la llibertat i la pilota a tot el planeta, ha aconseguit amb maniobres com aquesta pujar un 73% d’ingressos respecte a l’anterior cicle mundialista. Ho ha fet augmentant el nombre de seleccions, però també alterant per la via del cinisme les normes d’un esport amb gairebé dos segles d’història.

Que diguin pausa d’hidratació a aquesta intromissió publicitària em recorda quan a l’hotel addueixen raons ecologistes per no rentar les tovalloles o quan en un festival de música et cobren per un vas de plàstic.

A la perifèria del futbol, en tot el que l’envolta, s’havia aixecat un negoci de dimensions faraòniques i de moral indecent, però el cas és que el centre, el terreny de joc i el joc per si mateix, semblava impermeable a les lògiques del mercat. El futbol és un negoci de capitalisme salvatge, però la disciplina esportiva per si mateix és gairebé contracultural: en temps d’hiperacceleració, sol ser un esport lent, i en una cultura tiktokera, mantenir l’atenció durant una hora i mitja (i 45 minuts ininterromputs) era una cosa subversiva. Uns temps titànics, antiprostàtics i anticomercials, en els quals no t’aixecaves ni per anar al bany.

Per això m’irrita no només la imposició d’aquests cooling breaks (potser amb l’anglicisme a la gent li sona millor), sinó també l’estratagema hipòcrita en què se sustenten: la salut dels jugadors. Aquestes pauses tenen sentit eventualment, a partir dels 32 ºC, però no per norma (en el debut van aturar el joc a només 22 ºC i amb pronòstic de pluja intensa). La pausa per a la hidratació em provoca, per dir-ho en llenguatge futboler, una pena màxima (i una ràbia gairebé cega).

Notícies relacionades

L’estadística

Hamàs juga la carta de Trump

És curiós, perquè d’un temps ençà molts estudis avalen la sentència del Suprem que permetria a les empreses descomptar del temps treballat les pauses per al cigarret o el cafè de màquina. No obstant, en aquells tres minuts emboteixen anuncis d’aire condicionat i de bancs.

Proposo un ús poètic d’aquest espai. Replantejar la pausa per a la hidratació, que és pausa per a la cobdícia, com a pausa per a la bellesa. Tres minuts dura un assalt de boxa, i es pot barallar amb el seu cosí fatxa que reclama la presència de Carvajal (a les files de Vox i al camp). Tres minuts dura l’entotsolament del personatge que van a penjar a L’idiota, de Dostoievski, durant el qual descobreix la nitidesa bonica del món i de la vida. Posi’s la mà al cor: bategarà entre 180 i 240 vegades. Ells volen que es quedi mirant la pantalla, així que apagui-la i posi’s a Spotify Stand by me, cançó que dura tres minuts. Fregeixi’s un ou, obri una llauna, llegeixi un poemeta de Nicanor Parra, tanqui els ulls i imagini prades verdes on no t’intenten vendre alguna cosa cada dos segons, on la imaginació i la pilota roden.