Mediterrani: les dues vores

Després, Josep Maria Coronas, director general de la Fundació La Caixa, copatrocinadora de la trobada, va citar el poeta Paul Valéry, que va dir que "el Mediterrani és una fàbrica de cultura i no ha de servir per elevar murs sinó per obrir rutes". Encara tot un programa.

Sintetitzar en un article la molt intensa jornada d’ahir és impossible i deixarà fora moltes aportacions, però és obligat. Jaume Collboni es va mostrar il·lusionat –i més, després de la inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família i la visita de Lleó XIV– amb la realitat i el futur de la ciutat. I va repetir una frase que sona una mica maragalliana: "Si Barcelona vol, Barcelona pot". I ja hi ha en marxa grans inversions, superiors a les dels Jocs Olímpics, en els pròxims anys.

Però la bomba va ser l’aguda i valenta conferència de la historiadora i periodista nord-americana Anne Applebaum. Ja fa anys que s’ha produït un gran canvi –per a mal– en la política mundial. Han sorgit governants depredadors que menyspreen la democràcia, volen enterrar l’ordre i la cooperació internacional posterior al 1945, i actuen només en funció dels seus interessos nacionals, que moltes vegades amaguen ambicions personals i crematístiques. I aquesta pertorbació i menysteniment dels organismes internacionals s’ha agreujat amb la segona presidència Trump, que no segueix la tradició multilateral americana, vol pasterejar amb els depredadors i a la qual l’enerva que Europa posi obstacles als seus sobtats impulsos i als interessos de les grans tecnològiques americanes que volen dominar el món.

Europa ha de reaccionar per no quedar anul·lada. Ha d’ajudar Ucraïna i saber que, per a Putin i Trump, el projecte europeu és una pedra a la sabata. I el que és pitjor: el trumpisme no desapareixerà amb una derrota de Trump, perquè s’ha instal·lat en una part de la societat americana.

Josep Borrell i el conseller Jaume Duch van abordar el problema de les dues vores del Mediterrani. Europa no se’n pot desentendre perquè la vora nord és un poderós imant d’atracció. No només per raons de renda –la diferència entre les dues vores és la més gran del món–, sinó també demogràfiques. L’edat mitjana del nord és d’uns 48 anys –amb població decreixent– i la del sud de 24, amb un ritme demogràfic a l’alça. Europa necessita el nord de l’Àfrica, però discrepa de com acollir els immigrants. I ha de contribuir a reduir la fossa econòmica entre les dues vores. Sap que ho ha de fer, però encara no sap com. I tant Borrell com Duch van lamentar les tendències a limitar l’acollida d’immigrants i la d’externalitzar-los a tercers països.

La conferència de Pedro Videla, professor de l’IESE, va ser un pou de saviesa. Europa no és la Xina, ni Amèrica, però les seves institucions democràtiques són les millors per aconseguir règims estables i amb dinamisme econòmic que garanteixin la seguretat geopolítica. I va advocar per un pla Marshall per a la vora sud amb tractats d’associació a la UE.

Notícies relacionades

Dues Espanyes en una mateixa setmana

Una selecció molt d’Espanya

La taula impulsada per Josep Santacreu, president de la Cambra de Barcelona, amb els representants de les cambres de Rijeka (Croàcia) i Jordània, va mostrar que el sector privat pot ser més decisiu que els estats. I Fathi al-Jaghber, president de la jordana, va arrencar un aplaudiment espontani quan va agrair a Espanya el que feia per Gaza i Palestina.

A la tarda, Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank, va aterrar en la situació espanyola. Segons el primer banc del país, anem bé perquè l’endeutament de les empreses i de les famílies és molt inferior al de fa uns anys. Però hi ha problemes –la productivitat, les infraestructures, l’habitatge...–que s’han de resoldre. I l’impàs polític ho dificulta. És un problema. I si l’impàs dura encara serà pitjor.