Zapatero
No era cella, era cara
Abans d’inventar pretextos cal coordinar-se, sembla mentida que siguin polítics, amb com de acostumats haurien d’estar a mentir. No pot ser que Sonsoles asseguri que les joies valorades en 1,3 milions –tirant baix, que podria ser el doble– són una herència, i que surti després l’exministre Miguel Sebastián explicant que regals d’aquests són habituals en els viatges d’Estat –sobretot als països àrabs– i que deuen ser l’obsequi d’algun xeic, els xeics són així, no te n’adones i a l’acomiadar-se t’han ficat a la butxaca un collaret de safirs i diamants, més d’un ministre deu haver tingut problemes quan la seva senyora li ha revisat les butxaques a l’arribar a casa. És natural, els ministres espanyols estan tan acostumats a buidar butxaques alienes que no esperen que algú els ompli les seves a la primera badada. Prou de discordança. S’ha de posar fre a tanta versió contradictòria abans que algú juri que Zapatero guardava les joies a Pedro Sánchez.
Poques solucions s’albiren. Se m’acut que Zapatero podria explicar-nos que l’avi de la seva senyora era un príncep saudita, ajuntant així les dues versions i si cola, cola. Els feligresos socialistes s’assemblen als llacistes en una credulitat més pròpia de les sectes que de la política, així que, per provar, res es perd. A més, podria explicar-ho fent amb el dit el gest de la cella, que això queda bé. Tot i així, la cosa està difícil, es veia venir que amb aquest cognom el prestigi del tòtem socialista acabaria a l’altura del betum.
Per ajudar, estaria bé que Pedro Sánchez difongués una carta a la ciutadania en la qual, a més de declarar-se molt enamorat de la seva senyora –això no pot faltar en cap escrit emès pel president– assegura confiar cegament en Zapatero, igual que abans va confiar en el seu germà, en Koldo, en Ábalos, en el fiscal general, en Cerdán, en Leire Díez, en un senyor amb accent sud-americà que li va trucar per telèfon des d’Àvila oferint-li una nova tarifa elèctrica i fins i tot en si mateix. Amb això ja no hi haurà qui dubti de l’honradesa zapateril. Fins aleshores hem de creure que no era cella, era cara.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
