El gall de Portugal
Tinc un amic que gaudeix d’una memòria infal·lible i que és capaç de recordar dates i esdeveniments de fa temps sense dubtar ni un moment dels detalls. Fa trampa o, per ser més suaus, fa servir un truc. Tot ho refereix en relació amb els Mundials de futbol. Sap què feia, és clar, quan Maradona va fer el gol del segle a Mèxic-86, i també quan van enlairar al cel la mà de Déu i pot evocar la final d’aquell campionat i totes les altres finals, fins a la primera dècada del segle XXI. Els Mundials li han servit per recordar inicis i finals dels amors que va viure, de les cases que va habitar, dels contractes que va signar i, en definitiva, de la vida que va viure, ells i els qui l’envolten. Li pots preguntar quan va ser que va deixar la feina que tenia i es va establir pel seu compte, o en quina data es va treure el carnet de conduir. Et dirà, posem per cas, la tarda en què Rossi va fer tres gols al Brasil, a Sarrià, que és una manera de dir que tot es pot explicar si hi ha un Mundial pel mig.
Necessitem paràmetres i fronteres per mesurar el temps. Aquesta és, potser, la característica que ens fa humans, la més nítida, perquè la manca de límits ens abocaria a una existència caòtica. Lluny dels meteors i de les fases lunars, els humans ens hem inventat fites en els vorals del camí. I cap de tan poderosa com els Mundials, que ens serveixen, cada quatre anys, per mesurar on érem i qui érem, i on som i qui som.
Notícies relacionadesLes grans gestes esportives, els gols en el darrer minut de la pròrroga, l’esclat inesperat d’un jugador, la confirmació d’un talent emergent o l’últim ball d’una estrella, el Triomf i la Catàstrofe, que, com deia Kipling, són igual d’impostors, tot plegat no deixa de ser l’escenari inevitable, necessari, de la reconstrucció íntima que mirem de renovar en cada Mundial.
A una certa edat, segurament s’ha esvaït el somni infantil, aquella terra promesa. Sabem massa coses. Sabem com és la fatxenderia de Trump i l’irritant vassallatge de la UEFA envers una prepotència que insulta i expulsa; sabem que compta més el negoci (com ara aquestes interrupcions antifutbolístiques a la meitat de cada part) que no pas la il·lusió ingènua. Però ens queden aquells Mundials infantils. Com el meu de 1966 on era portuguès, de l’equip del gran Eusébio. Va perdre a semifinals contra l’Anglaterra de Bobby Charlton, tot i el gol de la Pantera Negra quan faltaven deu minuts per acabar. No sé si per l’eufòria de la remuntada fallida o per la confirmació de la derrota, un gall de Barcelos, d’aquells tan acolorits, amb el bec groc i la cresta vermella, va volar des del moble on el teníem exposat fins a terra. Es va esmicolar. El vam mirar de refer. Era un gall portuguès que el meu pare ens havia dut de regal d’un viatge seu a Lisboa. El gall que rememora el miracle de l’home innocent que va ser condemnat injustament a morir a la forca i que va anunciar que demostraria la innocència quan el gall que el jutge estava a punt de menjar, rostit i tot, acabaria cantant. Aquell gall de Barcelos que encara canta en el miracle de la memòria dels Mundials.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
