Un pa com unes hòsties
Mentre les borses celebren per endavant la lenta reobertura de l’estret d’Ormuz, els analistes de mig món expressen la cautela davant el contingut de l’acord al qual han arribat els Estats Units i l’Iran. La majoria no surten de la seva sorpresa al constatar que el que se sap de l’acordat afavoreix en gran manera l’aiatol·là Mojtaba Khamenei i presenta Donald Trump com el perdedor d’una guerra que ell mateix va iniciar, fa una mica més de cent dies. No per obrir un estret que llavors estava obert, sinó per aniquilar l’arsenal militar iranià i acabar amb la possibilitat que l’Iran pogués fabricar una bomba nuclear. Cap d’aquests dos objectius, amb què Benjamin Netanyahu va arrossegar a la guerra el seu amic Donald Trump, ha sigut aconseguit. Tampoc s’ha produït el tan esbombat alliberament de les dones i del poble iranià, que continuen sotmesos a una dictadura enfortida per l’ànim de victòria que recorre les casernes perses. Tal és la perplexitat que, més enllà de celebrar les pujades de les borses i la baixada del preu del cru, els experts asseguren que el tracte aconseguit per Barack Obama amb el pare de Khamenei, el 2015, per controlar el programa nuclear iranià, era glòria comparat amb el que Trump intenta presentar com la mare de tots els acords. De moment, pilotes fora. Una pausa, a tot estirar, i ja veurem d’aquí a 60 dies pel que fa a la qüestió nuclear. L’important és que flueixi el petroli, baixi el preu del galó de gasolina als Estats Units i Trump recuperi una mica de la seva malmesa popularitat.
Mentrestant, els iranians fan balanç. Els fons que tenien bloquejats en bancs nord-americans serviran per calmar els ànims del Basar, on els comerciants van arribar a sumar-se a les protestes abans de la guerra. L’Iran tornarà a ser la principal fàbrica de drons del Pròxim Orient, reposarà els míssils que van quedar danyats pels bombardejos, i celebrarà haver descobert que té la més poderosa de les armes: bloquejar l’estret d’Ormuz. Pacificat el cel de Teheran, els militars iranians disposaran de més homes per controlar i reprimir aquells i aquelles que tornin a aixecar la veu amb les barrabassades del règim. També tindran més mitjans per donar un cop de mà als seus proxies a la regió. Hamàs, Hezbol·là i els houthis estan d’enhorabona.
La guerra, amb Trump, no és la continuïtat de la política per altres mitjans. És pura prolongació del xalet negociador que caracteritza l’actual president nord-americà. Un home capaç de començar una guerra que ha sigut un desastre per al seu país per presentar-se després com el faedor de la pau. Mentrestant, han mort més de 7.000 persones a l’Iran i 3.700 més al Líban. La relació dels EUA amb els països del Golf ha quedat feta miques, i la regió segueix en mans dels més radicals. A Teheran, a Tel-Aviv i a Riad. Després d’una guerra el cost de la qual, als Estats Units, es mesura en bilions de dòlars, i l’impacte de la qual al món arriba a trilions. Un pa com unes hòsties.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
