La salut del català en l’àmbit de sanitat: diagnòstic i tractament de xoc

És cada cop més habitual sentir i llegir notícies relatives a la discriminació lingüística en l’àmbit de la sanitat. La manca de coneixement de català per part de metges i infermers ha deixat de ser anecdòtic, tot i que també cal posar en valor l’interès que molts professionals nouvinguts tenen per aprendre la nostra llengua per poder oferir una atenció millor als pacients catalanoparlants i per integrar-se completament al país on viuen. No és un tema menor; el desconeixement del català per part del personal sanitari és crucial perquè implica un risc de seguretat assistencial. Cal entendre bé la llengua del pacient per comprendre quin problema té i fer un bon diagnòstic, així com poder entendre les comunicacions entre professionals, constants en l’àmbit de la salut. No entendre la llengua del pacient comporta un risc per a la salut i una vulneració de drets lingüístics.

Aquesta situació té un triple origen: manquen professionals (com a tota Europa occidental), la universitat i l’incompliment legislatiu. ¿Què provoca que cada cop hi hagi més metges en actiu que són de fora dels territoris de parla catalana i sense domini de la llengua? Per començar, una bona part dels estudiants de medicina que estudien a les nostres Universitats són d’altres indrets de l’Estat. Si fem una ullada a les xifres, veurem que a Catalunya hi ha 1.333 places d’estudiants de medicina per cada curs. Al voltant d’un 40% són ocupades per estudiants que venen de fora de Catalunya. El districte únic universitari fa que qualsevol estudiant de l’Estat pugui optar a matricular-se a qualsevol Universitat de l’Estat. A més, la majoria dels estudiants forans que es formen a Catalunya tornen als seus territoris quan obtenen el títol. Per tant, amb els nostres impostos formem centenars de metges a les nostres universitats, que són dels millors del món, però mai no exerciran a casa nostra.

Notícies relacionades

L’estadística

Hamàs juga la carta de Trump

El cost anual de la formació de cada estudiant de medicina és d’uns 25.000 euros/curs a les universitats públiques. O sigui: formar un metge ens costa 150.000 euros. És un cost econòmic alt, però justificat perquè ens permet obtenir els millors professionals. Ara bé, allò que no és tan justificat per a l’interès general català és que paguem amb els nostres impostos aquesta formació a molts metges que exerciran la seva professió fora del nostre país. Estem parlant d’uns 60 milions d’euros per promoció.

Com que molts dels metges que formem són de fora i marxen en obtenir el grau, i metges catalans es jubilen cada any, el país no és capaç de generar un relleu adequat dels nostres professionals. Per tant, cada any arriben metges d’altres països. L’homologació massiva de títols que promou l’estat equipara la formació de les nostres universitats amb les dels països extracomunitaris. Majoritàriament els nous metges arriben sense saber un borrall de català. I l’han d’aprendre mentre ja exerceixen la professió. Aquesta tendència queda ben palesa a les xifres oficials. Per exemple, els nous col·legiats a les comarques de Barcelona durant el 2025 són extracomunitaris en gairebé un 60%; i més de la meitat dels nous col·legiats no tenen cap especialitat ni expectatives de tenir-la. Només un terç han estudiat a universitats catalanes i la resta a altres territoris de l’Estat. Si la mala planificació politica i la inequitat en l’accés al graues perllonguen, a mig termini, els metges seran majoritàriament estrangers, amb formacions de qualitat sovint no contrastada i òbviament sense el coneixement de la llengua. Això té un gran impacteen la qualitat assistencial, els usos lingüístics dels professionals i els drets lingüístics dels pacients. No són percepcions ni és un discurs alarmista: les dades indiquen que el 13% dels metges que treballen a Catalunya no entenen el català i un 30% no el parlen. Aquestes dades són del 2023 i hores d’ara la situació és encara pitjor, perquè l’administració no fa front a un problema que s’agreuja cada any. És cert que la llei diu des de 1998 que cal demostrar el C1 de català per consolidar una plaça, però és igualment cert que aquest requisit no s’ha complert mai perquè la Generalitat  mira sempre cap a una altra banda. Fa 28 anys que la Generalitat de Catalunya no fa complir la seva pròpia llei i això és molt greu!Aquesta és la realitat. Calen mesures polítiques urgents, realistes i decidides, fem tard, però hi som a temps. ¿Som-hi?