L’ajuda està en camí
Han passat 107 dies des que el president dels EUA va prometre suport a la població reprimida pels aiatol·làs, i el resultat és una pau firmada sota una muntanya de fracassos i amb el règim reforçat
Era el 13 de gener d’enguany. Les protestes als carrers d’Iran havien baixa d’intensitat, després de les terribles massacres que deixaven un estol de milers de morts. El règim havia bloquejat totalment les comunicacions i l’Internet, i l’apagada era total. I en aquell moment angoixant, el totpoderós Donald Trump va deixar estampada en la seva xarxa Truth Social una frase per a la història: "Help is on the way".
"L’ajuda estava en camí", i un mes i mig enllà començava l’operació Fúria Èpica: la gran guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran. Emperò, 107 dies després d’aquella promesa èpica, la pau se signa sota una muntanya de fracassos: l’ajuda no ha arribat a la població iraniana, abandonada a la seva dissort; el règim no ha caigut; el sistema de míssils es manté operatiu; l’urani enriquit continua sota el poder iranià; els proxys de l’Iran no s’han neutralitzat; Hezbol·là manté el seu poder letal; el Líban continua segrestat per l’Iran; i els Estats Units han deixat de ser l’escut protector dels països d’Orient Mitjà. I, davant les evidències, segons les informacions de l’acord, la traca final: Trump ha signat un acord que pot ser pitjor que el que va signar Obama a Viena el juliol del 2015.
A l’espera de concretar la lletra menuda, que acostuma a estar prenyada de paranys quan es tracta de l’Iran, la pregunta obligada és per a què ha servit aquesta guerra? És cert que ha deixat el potencial militar iranià molt tocat i que qualsevol temptació nuclear ha quedat posposada en el temps, però el règim ha aconseguit uns èxits molt preocupants. Aquests són els punts més arriscats –i alarmants– que sobrevolen l’acord. El primer, és evident: el règim s’ha reforçat. És possible que amb el temps acabi caient, ni que sigui per la força de la gravetat, però tot el que semblava a l’inici de la guerra, ha quedat en no res: la guàrdia revolucionària ha imposat el seu poder, ha estat l’artífex de la resistència de l’Iran –gràcies al seu domini d’Ormuz–, i tot fa creure que ha radicalitzat la seva posició. Amb un afegit perillós: que hagi augmentat la convicció que, vist el poder militar que els ha confrontat, necessiten la carrera nuclear per mantenir-se. En aquest sentit, l’acord sembla molt preocupant: no queda clar què passarà amb l’urani enriquit, no s’atura en sec el procés nuclear, i tot es deixa a la sort de negociacions eternes, un territori que l’Iran manipula a la perfecció. Com va dir el mateix Trump el 2020, "l’Iran no guanya les guerres, però guanya les negociacions". Sigui com sigui, totes les frases de Trump assegurant que l’Iran no tindria mai poder nuclear han quedat en no res. Alhora, gràcies al reforçament econòmic que significarà l’acord –venda de petroli inclosa–, el règim ingressarà milers de milions, sanejarà la seva economia i sortirà del col·lapse que el tenallava.
Notícies relacionadesUn altre punt d’alarma és el paper dels Estats Units a l’Orient Mitjà, atès que ha estat incapaç d’evitar que els països de la regió fossin atacats per l’Iran, i tots ells han vist com Trump es delia per sortir d’una guerra que no sabia com acabar i acceptava un acord que no tenia res a veure amb les exigències que havien motivat l’atac. Davant la paciència bíblica dels iranians, Trump ha demostrat una impaciència infantil i grotesca que l’ha deixat en evidència. En el pensar de molts analistes, és probable que, justament per la ineficàcia mostrada per Trump, aquests països iniciïn ara una aproximació pragmàtica amb el règim dels aiatol·làs, com a escut defensiu per a properes ofensives.
Finalment, l’acord és un desastre per al Líban, atès que ni neutralitza el domini de l’Iran sobre el país dels cedres, ni desarma Hezbol·là, i manté l’amenaça permanent a Israel. Trump ha fet aquí el mateix que va fer a Gaza: l’acord de pau havia de desarmar Hamàs, però Hamàs no s’ha desarmat i està tornant a reforçar el seu contingent bèl·lic. Hezbol·là tampoc es desarmarà, de manera que la guerra amb Israel serà inevitable. Què ha aconseguit Trump, doncs, amb aquests 107 dies de guerra? Res del que havia promès. Tant de soroll bèl·lic, tanta supèrbia i arrogància, tanta exhibició de retòrica grandiloqüent, tanta fatxenderia hiperventilada i al final resultarà que Trump ha fet efectiva la dita popular: sortida de cavall i aturada d’ase.
