'Referendistes' de tota la vida

Només hi ha una cosa més absurda que apel·lar als altres a sumar-se a un projecte mentre et reivindiques tu com a pur i titlles els altres de nouvinguts: que aquest pedigrí que exhibeixes sigui fals. Està passant entre alguns que ara asseguren que són referendistes de tota la vida. Perquè és cert que hi ha hagut una part de l’independentisme que ha exhibit massa en els últims temps que n’ha estat «de tota la vida», però com a mínim aquests en això no menteixen. Ara bé, molts dels qui aquesta setmana han sobreactuat més a donar la benvinguda al president Carles Puigdemont per la seva aposta pel referèndum menteixen quan vénen a dir-nos que ells hi eren abans o que ho han defensat sempre.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Ni el dret a decidir ni el referèndum van néixer amb Pablo Iglesias ni amb Ada Colau i, per tant, ni ells ni els seus altaveus mediàtics haurien de poder dir ara, amb aquell punt de supèrbia que els caracteritza, que els independentistes s’hi sumen. La bandera del dret a decidir, a Catalunya, la va agafar primer, i la va prioritzar en el debat polític, l’independentisme. La societat civil sobiranista, seguida al Parlament molt especialment per (llavors) CiU i Esquerra. Alguns, per exemple, des d’Iniciativa, se’n reien i apuntaven que la cosa no anava només d’independència, sinó sobre el «dret a decidir sobre tot», també sobre model sanitari i altres polítiques concretes. La seva batalla era, principalment, la d’erigir-se com els grans antagonistes de les retallades i combatre el govern d’Artur Mas. Legítimament, però feien això, igual com després es van implicar a fons en la reivindicació del referèndum per a Catalunya, (llavors) amb Joan Herrera al capdavant. Quan se’n van despenjar no va ser només cosa d’ells i el convuls pati polític independentista hi va ajudar. Però, dit això, sembla absurd que alguns vulguin donar lliçons als altres per l’aposta decidida pel referèndum, més quan finalment sembla que es recupera aquesta bandera tal com ells reclamaven.

Puigdemont hi aposta. El seu govern també. Han enfilat la qüestió de confiança i ara encararan els pressupostos, que Oriol Junqueras i la CUP hauran de reblar. I Catalunya Sí Que Es Pot no s’hi tanca en banda. És un primer pas, pureses absurdes a banda. Perque amb «referendistes de tota la vida» segurament seria complicat construir res de gruix. En canvi, amb molta gent, com més gent i més diversa millor, rere un objectiu de país tan ambiciós, tot és possible.