Fenomen del pop català

Oques Grasses obren amb festa, comunió i èpica a l’Estadi

El grup d’Osona va impactar amb una superproducció escènica i el repertori de fites de 14 anys de trajectòria en el primer dels seus quatre concerts de comiat a Montjuïc.

«Semblava impossible, 14 anys després, i aquí som», proclama Montero

El camí del grup «va començar per amor i per amor acabarà», va afegir

Oques Grasses obren amb festa, comunió i èpica a l’Estadi
3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Fa gairebé un any que els 55.000 assistents d’ahir a l’Estadi Olímpic van comprar les entrades, una eternitat, i més avui dia. Emocions congelades durant tot aquest temps, esperant el moment. Que van esclatar, per fi, a càmera lenta, a partir del moment en què (amb 20 minuts de retard) Josep Montero va aparèixer al petit escenari situat al centre de la pista, com el guru del bosc que és, i va cantar Córrer pels camps acompanyat tan sols de la seva guitarra.

Va ser una arrencada suau, estranyament íntima, en la qual Montero, envoltat de la marea humana, va saludar amb un "molt bona nit, Catalunya", i es va aturar una estona per mirar cap enrere ("semblava impossible, 14 anys després, i aquí som"), donar les gràcies al públic i formalitzar l’arrencada dels últims concerts de la història d’Oques Grasses", aquests quatre xous a l’Estadi que han marcat una fita en el pop català. Primera cita, aquesta, que hauria sigut la segona si la tempesta no hagués forçat l’ajornament de dilluns.

Poesia enfortidora

La singladura del grup d’Osona "va començar per amor i per amor s’acabarà", va afegir abans de traslladar-se a l’escenari principal, amb les seves tarimes mòbils i desnivells, mentre l’àmplia banda es posava en marxa amb Petar-ho, propulsada per les veus de vuit coristes amb ressonàncies gòspel. Aquest xut d’autoestima: "Vull petar-ho davant del mirall. / Vull petar-ho tots els dies de l’any".

Van ser dues hores, 23 cançons, a través de les diferents estacions del grup, reflectint les seves expansions poètiques, aquestes sentències que molts s’han tatuat: "Vull viure-ho tot com un primer petó" (Elefants), l’al·lusió repetida i tragicòmica al "meravellós desastre" (Cara de cul). Amb un enfocament sonor colorista i amb alguns teixits de stadium rock. I recordatoris de quan Oques practicaven la revetlla secular catalana: la rumba de Cançó de l’aire i les cadències reggae de les cançons més antigues, cas de Cavall estable, Cul i Passos importants. Montero filòsof de guàrdia ("tothom és creu especial, i tots som iguals") i Montero entertainer, que va fer pujar diverses dotzenes d’assistents a l’escenari a ballar i cantar John Brown entre un núvol de confeti i va convidar el públic a fer una onada que va donar la volta a l’Estadi.

Toc de tribalisme

Se suposava que el públic no era el més hiperfan aquestes quatre nits, ja que el primer concert anunciat i venut va ser el de dissabte, convertit després en el del tancament. Però la comunió general va ser molt visible, tant en els números més festius i innocents com en el repertori més desenvolupat dels seus últims discos. De Fruit del deliri (2024) va sortir el contundent Com està el pati i un tram més dens, amb l’èpica de Molta tralla, en la qual Montero va desafiar el poder dels oceans, i un Com el dia i la nit amb violí i extres percussius. I certs excessos de tribalisme de pel·lícula a Cap amunt.

Notícies relacionades

L’àlbum clau d’Oques Grasses, el que al seu dia va precipitar l’arrencada del tsunami, va ser Fans del sol (2019), i d’allà en van sortir algunes de les cartes que van consumar la presa de l’Estadi: la trama afrollatina (en fricció amb les troballes de Stromae) d’In the night, la invitació al sospir col·lectiu de Serem ocells, el cant a l’autoestima que va envoltar Torno a ser jo. De tot això va Oques Grasses, d’expressar missatges que transmeten un confort emocional universal, amb una mica de surrealisme i maridats amb tonades que basculen entre l’eufòria i la melancolia. El signe dels temps. En aquesta última casella hi va ser La gent que estimo, sort d’antihimne a la vulnerabilitat, que Montero va acabar cantant obrint-se pas entre el públic.

Tornant a l’escenari central, aquest cop acompanyat dels companys de grup, va completar l’itinerari amb Sort de tu. Després de la grandiositat, la nuesa i l’agraïment. Superproducció, sí, però amb les cançons al centre. I sense duets. En aquestes nits de clímax, Oques Grasses ni el públic els necessiten.