L’eco de la reialesa de The Smiths
Johnny Marr, còmplice de Morrissey als 80, reapareix amb un àlbum elegant i expansiu, amb el seu distintiu so de guitarra i cançons que parlen dels canvis inquietants de l’esfera global.
No va ser fins a l’any 2013 quan Johnny Marr es va estrenar com a artista en solitari, 26 anys després de la dissolució de The Smiths i havent acumulat experiències, sobretot com a guitarrista, però també com a compositor, amb diversos artefactes: Electronic (amb Neil Tennant, de Pet Shop Boys), The The, Modest Mouse, The Cribs. I firmant músiques per al cine de Hans Zimmer. Amb els seus discos no ha pogut igualar les altures del seu tàndem amb Morrissey, però hi ha trets de reialesa en el seu so amb les sis cordes, així com idees i amplitud de registres.
Així és en la seva cinquena entrega individual, The age of everything, títol que apunta, segons ha dit, a l’abundància d’estímuls de l’era actual, que no veu necessàriament com un signe malèfic. A la cançó que obre, Spin, el veiem fent voltes i perdent-se "en cada carretera", però sense sucumbir a l’atordiment, provant d’interpretar els canvis: "El món gira, els dies passen, torna el moment d’intentar-ho".
L’assisteix un vivaç ritme disco-pop que se sent en altres peces (Ophelia, All in life) i que representa un dels perfils d’un àlbum que poc té de lineal: tot seguit, però en un altre ordre sònic, destaca la dinàmica envoltant de Beyond the rain, un altre text amb vista a la superació de la confusió, que reserva un tram dream-pop amb capes de guitarra processades i un toc psicodèlic.
Energia de gira
És significatiu que aquestes cançons procedeixin de l’estiu del 2025 i que algunes aterraran a l’estudi després d’exposar-se en un tour pels Estats Units. Es percep una vibració de banda amb músics assentats en la seva lògica, com el guitarrista James Doviak, a qui se sumen de vegades els cors del seu fill, Nile Marr (de 34 anys, dos discos en solitari). Una energia que, en ocasions, reanima sense dissimulació el fantasma de The Smiths: ho demostren It’s time, amb la seva empremta jangly, i el mig temps How come.
Notícies relacionadesNo és cap pecat mortal, és clar, tractant-se del coautor d’aquella marca de fàbrica, un músic que cuida molt les textures de guitarra (tres anys després de mostrar la seva col·lecció en e llibre il·lustrat Marr’s guitars) i que s’esplaia en una altra de les peces destacades, In and out of love. Vet aquí una espècie de vals apaïsat en el qual es posa reflexiu i mira cap enrere, "camí cap a un paradís que no porta res de bo i als bons temps, Lou Reed i els perfect days".
Abans que el disc acabi, s’eleva Just once more, un número d’atmosfera enrarida, una mica neuròtica, que diu paraules com "bogeria" i que recull les males vibracions que podem percebre en l’esfera global. En aquesta ocasió sí que Marr es reconeix perdut, amenaçat, tot i que capaç, malgrat tot, de transformar la seva desubicació en art pop a través d’un bonic mur de guitarres reverberades.
- Cinema Rosalía tornarà a actuar al costat de Javier Bardem, Connor Storrie i Rebecca Ferguson a la pel·lícula «Wet»
- DIRECTO Directe | Guerra de l’Iran i Orient Mitjà
- Planificació elèctrica La megabateria de la Baells es podrà construir el 2028 després de la pluja de connexions elèctriques per a Catalunya
- Cimera d’Antalya La irrupció de Greta Thunberg i dels adversaris de Trump a la cimera del clima encén el debat: «Girar l’esquena a això és de perdedors»
- «Armats amb ganivets» La casa d’Elsa Pataky i Chris Hemsworth a Austràlia, assaltada mentre la parella i els seus tres fills dormien
