Lluís Homar es converteix en ‘El gran inquisidor’ al Goya

El gran inquisidor és el cinquè capítol d’Els germans Karamàzov, una cèlebre novel·la de Fiódor Dostoievski (1821-1881) que el mateix Homar ha adaptat al teatre. En escena no està sol, l’acompanyen dos savis pianistes, Emili Brugalla i Vesko Stambolov, asseguts cada un davant un piano de cua, es van alternant amb l’intèrpret per donar el contrapunt al seu discurs amb peces molt espirituals de dos grans compositors: Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Tres fantàstics artistes compartint música i paraula d’alta volada. Tot un luxe.

Condensar tots els arguments d’El gran inquisidor és impossible i Homar encara inclou petits canvis en el guió de l’espectacle, que arriba al Goya molt més rodó que en aquesta primera versió estrenada a l’últim festival Temporada Alta. L’aclamat actor se centra en el conte fantàstic que Ivan, el germà racional i escèptic dels tres Karamàzov, explica a Aliosha, el més espiritual de tots. Narra com el Messies, fart de la por i terror que imposa la Inquisició, baixa a la Terra i apareix a Sevilla en el segle XVI. Però, després de practicar dos miracles, és empresonat. Es tracta d’un text provocador, un monòleg en què Jesús només escolta el gran inquisidor, que li recrimina que hagi tornat a la Terra perquè aquí l’Església és qui mana. I també li exposa que la llibertat que predica és un autèntic problema.

"És un text brutal que et fa plantejar moltes coses", comenta Homar. "De vegades penses que potser qui té raó és l’inquisidor perquè no és un dolent de pel·lícula sinó un il·luminat que t’acaba seduint". ¿Per què Déu va fer creure als homes que són lliures? És una de les preguntes que més ressonen a l’obra. El debat està assegurat a la sortida del teatre.

"La paraula es pot tergiversar, la música no", destaca Brugalla. Recorda que "tant Bach com Dostoievski i Messiaen tenien un fons espiritual i creaven sota la inspiració divina tot i que provenien de tradicions diferents. Bach era luterà; Dostoievski, ortodox, i Messiaen, catòlic". L’obra de Dostoievski ofereix dues visions de la relació amb Déu: el terror o l’amor. "Jesús vol alliberar els homes però, segons l’inquisidor, no estan a punt per assumir la llibertat. Millor dominar-los i que siguin esclaus". Per això, defensa l’inquisidor, els homes han dipositat la seva llibertat en mans de l’Església, encara que la idea és extrapolable a tota mena de poder autoritari, sigui feixista, socialista, comunista o vinculat a la intel·ligència artificial i les grans empreses.

Un text "meravellós"

Notícies relacionades

Dudamel, entusiasta de l’Orfeó Català: "Els meus estimats", així ens anomena"

L’Orfeó Català o com cantar per amor a l’art en l’elit musical

"El text també parla d’una elit mundial que vol dominar la humanitat i fer-la feliç", recorda Brugalla, una cosa que sona terriblement actual en aquesta època de tecnòcrates il·luminats i poderosos, de presidents de grans països capaços d’utilitzar qualsevol mètode per imposar la seva llei. Per a Stambolov, el seu col·lega búlgar, la peça planteja temes d’enorme actualitat i preguntes com ¿fins a quin punt som còmplices del que passa en aquest món? "El text és meravellós. Parla de veritats fonamentals que hauríem de recordar més sovint però que mai acabem d’aprendre. Sempre caiem en el mateix error. En aquest sentit, entenc el que diu l’inquisidor", apunta el pianista.

La intenció és fer la versió en castellà d’aquesta obra. Però això serà després que Homar hagi estrenat un dels grans papers que li faltava, el rei Lear, que estrenarà al Teatre Soho CaixaBank al febrer, dirigit per Declan Donnellan, de Cheek by Jowl.