Rock-and-roll contra la dictadura

Un fotograma de Narciso.

Un fotograma de Narciso.

1
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Més interessant sobre el paper que en els seus resultats, Narciso proposa un doble exercici de memòria històrica centrat en el Paraguai de finals dels anys 50 del segle passat. Reconstrueix, entre un cert barroquisme i un encartonament ambiental, els convulsos dies de la dictadura paraguaiana del general Alfredo Stroessner, l’ètica de la ràdio més o menys dissident i el culte al rock-and-roll amb el que llavors, en règims dictatorials, tenia d’espai de llibertat, o potser de revolució que afectava no només els més joves.

La pel·lícula de Marcelo Martinessi parteix d’un personatge real, el que dona títol al film, que va tornar d’una estada a Buenos Aires fascinat per la música rock. Comença a punxar durant el seu programa temes d’aquest gènere, cosa que el converteix en una persona enormement desitjada –per joves rebels, per noies i nois que el desitgen sexualment– i alhora un enemic potencial del poder. La pel·lícula arrenca amb el cos sense vida de Narciso.

¿Qui el va matar? La pregunta, potser sense una resposta plausible, s’estén per tot el metratge. Per Martinessi és una excusa perfecta per parlar del conservadorisme de la societat paraguaiana, la de llavors i la d’ara, i també del seu moralisme i de com afecta l’art, tant si és cinematogràfic com radiofònic.

Notícies relacionades

‘Narciso’

(Estrena: 2/10/2026)