Exaltada i desmesurada

1

Es llegeix en minuts

Desirée de Fez

Periodista i crítica de cinema.

ver +

Per què confiar en El Periódico

02 d’octubre del 2026. 00:10

0 Comentaris

Al ser una pel·lícula de dispositiu, costa d’escriure sobre Digger, el més nou d’Alejandro G. Iñárritu, sense revelar-ne el mecanisme. Ho intento. Exaltada i desmesurada, Digger té les coses bones i les dolentes de les pel·lícules que han sigut concebudes amb la intenció de fer una cosa única, monumental, més gran que la vida. El bo és la pretensió de deixar empremta (s’aconsegueixi o no). I la tossuderia a l’hora de forçar les coses per fugir de les dimensions, el relat i les formes convencionals. El dolent és l’antipatia que solen provocar les pel·lícules tan autoconscients, tan enamorades de si mateixes. Digger, sobre un magnat del petroli (Tom Cruise) que provoca una catàstrofe mediambiental, està just en aquest espai, entre l’ambició i l’arrogància. En relació amb aquesta ambició, s’agraeix el pensament que recorre la pel·lícula sobre el sentit de la ficció i la comèdia en un món trencat: ¿és alleujament?, ¿consol?, ¿catarsi?, ¿tot alhora?, ¿res? També és interessant com Digger es replanteja, en relació amb el present (i el futur), les possibilitats de l’humor per recrear la història i, atesos els excessos que ens serveix la realitat, què entenem avui per sàtira, paròdia i farsa. El problema és que, perquè la pel·lícula desemboqui en aquesta reflexió, Iñárritu munta una sàtira política (¿o una paròdia o farsa?) amb un problema significatiu: és més irritant que incòmoda i, més important, no té gaire gràcia.