‘La bola negra’, "la gran pel·lícula gai" per obrir el camí

També es va constatar que malgrat l’aparició de títols com les sèries Vestidas de azul i Las noches de Tefía i el llargmetratge Te estoy amando locamente, les trames i situacions al voltant de figures homosexuals o racialitzades no tenien el mateix desenvolupament que en personatges hetero, cis i blancs, i que quan s’aborden els excessos de la masculinitat tòxica, s’acostuma a fer des d’una perspectiva còmica i paròdica.

La situació va començar a canviar en els dos anys següents amb l’aparició exitosa de pel·lícules com Sorda, centrada en una dona amb discapacitat auditiva que serà mare, i films de menor abast comercial amb temàtica total o parcialment gai: Todos los lados de la cama, Emergency exit, Azul de niño, Estrany riu, Miss Carbón, Ramón y Ramón i les tres que van aconseguir un èxit més gran, Maspalomas, El cautivo i La cena, tot i que en aquesta última l’homosexualitat d’un dels protagonistes era tangencial al cos del relat.

Suspens

Tot i així, segons l’informe d’ODA publicat el juny passat, la ficció audiovisual espanyola continua suspenent en diversitat. A partir de l’anàlisi de 125 pel·lícules i 91 temporades de 89 sèries es va arribar a la conclusió que la presència de persones amb discapacitat havia augmentat un 3,2% amb relació a l’any anterior (el paper jugat en aquest sentit de "normalització" per Sorda és innegable). Al contrari, va descendir la presència de gent racialitzada, i sempre dins dels paràmetres d’un cine que aborda aquests personatges des de la migració i la precarietat, mai o quasi mai en positiu.

Quant al món queer, hi va haver un lleuger descens: del 10,1% del 2024 a un 10,7% del 2025. I el més preocupant: en la majoria dels casos, les trames al voltant de gais, lesbianes o trans només giren al voltant de la seva identitat, o dit d’una altra manera, són al film només perquè són queer. De les 125 pel·lícules contemplades en l’estudi, 92 manquen de personatges amb aquestes identitats. La ficció audiovisual espanyola exclou més del que es creu el col·lectiu de les seves trames narratives.

Sense gaires canvis

La tendència no canviarà massa quan es publiqui d’aquí a uns mesos l’estudi d’ODA corresponent a l’any 2026. S’han rodat o estrenat títols diversos com Este cuerpo mío d’Afioco Gnecco i Carolina Yuste –documental sobre la transició de gènere de Gnecco–, Mi querida señorita de Fernando Gómez Molina –remake del film homònim de 1971 portat al terreny de la intersexualitat –, Llavis de maduixa de Clara Martínez-Lázaro – sobreun jove que retroba anys després al seu millor amic, ara dona–, Iván & Hadoum d ’Ian de la Rosa –ambientada al món laboral d’un hivernacle d’Almeria– o, per descomptat, cada pel·lícula que estrena Pedro Almodóvar.

Però només el fenomen de La bola negra, amb la seva equació Javis + memòria històrica, ha desbordat realment a la taquilla i pot competir amb grans èxits o films de culte internacionals sobre relacions lèsbiques, gais i trans La vida d’Adèle del francès Abdellatif Kechiche, Carol del nord-americans Todd Haynes, Una mujer fantástica del xilè Sebastián Lelio – Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2017 – o Emilia Pérez, producció franco-mexicana de Jacques Audiard sobre el cap d’un cartell mexicà que canvia de sexe.

No és una temàtica nova per a Los Javis, l’univers visual dels quals, narratiu i identitari és absolutament LGBTIQ+, de Paquita Salas a Veneno passant per La llamada. La bola negra, de la qual ja no queda res per escriure, s’ha convertit en èxit de taquilla, fenomen social, film de culte i pel·lícula premiada; a Cannes, Sant Sebastià i possiblement als Oscars, com no s’havia vist mai al cine espanyol, desbancant en prevenda d’entrades abans de la seva estrena divendres passat a La Odisea de Christopher Nolan, que havia batut tots els registres el juliol passat.

Notícies relacionades

La poeta canadenca Anne Carson guanya el premi Nobel de Literatura 2026

Rosalía va cantar a Manresa per menys de 10 euros: així va ser el concert on va avançar el seu primer disc

La bola negra és una obra tan aclaparadora com discutida, tot i generar molt més respecte que crítiques negatives. Tan exultant visualment com complexa argumentalment. No dona treva ni respir a l’espectador amb els seus canvis estilístics (format, color, blanc i negre, lent d’ull de peix, salts temporals, estètica kitsch). Triomfa a la taquilla i en els premis, però també és un fenomen extracinematogràfic les conseqüències reals del qual estan per avaluar.

Però no hauria de ser un cas aïllat, sinó obrir una bretxa més profunda en el reconeixement i tractament de la diversitat sexual al cine espanyol, mancat de processos i moviments –com ho va ser el cine queer nord-americà dels 90 – que hagin sistematitzat la representació en pantalla d’aquesta diversitat com una cosa que és més comuna que anòmal; la norma abans que l’excepció. Si no, hi ha un perill real, que La bola negra no sigui "la gran pel·lícula gai" del cinema espanyol, que sigui "l’única gran pel·lícula" gai feta aquí, com deien els seus autors.