Frances Morris i el salmó

Frances Morris (Londres, 1958) va ser la primera dona al capdavant de la Tate de Londres. Entre el 2016 i el 2023 va dedicar grans retrospectives a Louise Bourgeois, Yayoi Kusama i Agnes Martin. Però a més d’impulsar la projecció d’artistes femenines a escala global, els seus anys com a directora van coincidir amb l’esclat social de l’emergència climàtica. Els compromisos sostenibles que aleshores la van convertir en una de les veus més respectades en un assumpte difícil: com transformar transatlàntics culturals poc acostumats al canvi.

Morris va ser una de les convidades a les recents Jornades d’Art i Sostenibilitat organitzades per la Fundació Macba, les cinquenes que se celebren a Barcelona. Hi va defensar una transformació profunda del sistema artístic per fer front a la crisi climàtica i va qüestionar un model basat en el creixement, l’acumulació i la circulació constant d’obres i persones. ¿Què passarà amb els milers d’obres de la generació de col·leccionistes formada pels nous milionaris sorgits a Rússia i Àsia als 90, que ara arriben a la maduresa i comencen a plantejar-se el seu destí? ¿El mercat o les institucions podran absorbir tal quantitat d’art?

Zero emissions netes el 2030

Quan Morris va assumir la direcció de la Tate Modern era conscient que el museu afrontava dos problemes que acabarien convergint: la crisi climàtica i la necessitat de preguntar-se a qui representava realment. Un informe de la Universitat de Warwick havia mostrat que el públic dels museus britànics estava marcat per enormes privilegis que tenien a veure amb la classe i l’educació. "Tot i que érem una institució pública amb valors que semblaven advocar per la diversitat, l’obertura i la col·laboració, en realitat érem una organització molt elitista que no arribava als veïns", recorda. Per Morris, aquella constatació obligava a imaginar el museu d’una altra manera.

El 2018, l’informe de l’IPCC sobre el límit d’1,5 graus va convertir el canvi climàtic en una qüestió urgent i tangible. Un any després, un grup d’activistes de Culture Declares van irrompre a la Tate per reclamar que la institució assumís un compromís. Morris els va obrir les portes i després de diverses taules de debat amb artistes, galeristes, premsa i professionals, la Tate va declarar l’emergència climàtica.

No va ser, insisteix Morris, una declaració simbòlica. La institució es va comprometre a revisar-ne el funcionament, des de les fonts d’energia i la gestió de residus fins a la manera d’organitzar exposicions, transportar obres o ampliar la col·lecció. S’hi van instal·lar panells solars, es va recórrer a energia verda i aigua reciclada i es va fixar l’objectiu d’arribar a zero emissions el 2030.

Davant una junta poc conscienciada, Morris va descobrir que els artistes podien aconseguir canvis que els conservadors de sempre no sempre aconseguien impulsar. El duo Cooking Sections, per exemple, va acceptar fer un projecte a la Tate Britain amb una condició: que el salmó desaparegués dels menús del servei de restauració. "I el salmó va desaparèixer dels menús", explica. L’episodi es va convertir en un estímul per a l’equip, sobretot per als més joves.

L’experiència, però, també li va mostrar els límits de les institucions. Quan va deixar el càrrec, fa tres anys, estava especialment preocupada per com col·leccionar i com organitzar exposicions. "Em vaig adonar de la naturalesa inamovible de les institucions – afirma–. I que fins i tot les organitzacions relativament joves tendeixen a institucionalitzar-se ràpidament. La gent no vol qüestionar-se a ella mateixa ni alterar el rumb quan les coses rutllen en una direcció determinada", reflexiona.

Ja fora de la Tate, Morris va continuar treballant des de la Gallery Climate Coalition (GCC), una organització sorgida a Londres després de la declaració d’emergència climàtica. El seu objectiu és construir un món de l’art ambientalment responsable i reduir almenys un 50% les emissions del sector de les arts visuals, a més d’avançar cap a una generació de residus pròxima a zero el 2030.

La coalició aplega galeries comercials, museus, organitzacions sense ànim de lucre, artistes i professionals independents. Les dades recopilades durant cinc anys ofereixen, segons Morris, motius per combatre el recent fatalisme que sembla haver-se instal·lat en el discurs del canvi climàtic. El 79% dels membres que van adoptar mesures havia aconseguit reduir les emissions en un 25% o més. Entre els casos esmentats hi ha institucions públiques, cases de subhastes com Christie’s i galeries comercials com Hauser & Wirth.

De Shanghai a Miami

Però la realitat és que molts d’aquests avenços depenen de persones concretes i que, quan aquestes canvien o són substituïdes, els seus ideals també. "Els assoliments es deuen a la passió i el compromís no pas de les institucions per si mateixes, sinó de les persones que les dirigeixen o que en tenen el poder", assenyala.

El gran assumpte pendent per a ella és el creixement. El món de l’art s’ha expandit de manera extraordinària les últimes dècades: més fires, més biennals, més exposicions, més col·leccions, més viatges i més transport internacional. I els magatzems dels museus allotgen tantes obres d’art que funcionen com un iceberg en què la part exposada és minúscula en comparació amb l’acumulada.

Un càlcul revela que, al ritme habitual de renovació de les sales, el 50% de la col·lecció internacional moderna i contemporània de la Tate no arribarà mai a exposar-se. "És una col·lecció pública i és la col·lecció més privada de la terra. Quina paradoxa", lamenta. Una artista li va arribar a demanar si aconseguiria veure la seva obra exposada abans que no morís la seva mare. Morris ho va aconseguir, però la pregunta li va fer pensar en tots els altres artistes amb obres que entren en una col·lecció pública per quedar, a la pràctica, fora de la vista del públic.

D’aquí sorgeix una altra qüestió incòmoda: ¿A qui serveixen realment les col·leccions? Morris qüestiona també el cost de conservar indefinidament obres en condicions òptimes. Va posar com a exemple La dona que plora, de Picasso, conservada a la Tate sota exigents criteris de temperatura, humitat, seguretat, per no parlar de les assegurances. Aquestes mateixes condicions dificulten que les col·leccions públiques puguin viatjar a universitats, hospitals, biblioteques o ajuntaments. La solució, planteja, passa per alliberar les col·leccions i acostar-les a nous públics.

La crisi climàtica, apunta Morris, no es pot reduir a apagar llums o consumir menys electricitat. També implica redistribuir les col·leccions, col·laborar més, fer accessibles les institucions i permetre que les persones no solament contemplin art, sinó que participin en la seva creació. La qüestió mediambiental és, en definitiva, inseparable de la desigualtat i l’estructura social.

Notícies relacionades

El rècord d’El Pot Petit: 22 cançons per sobre del milió d’escoltes

Les 20 pel·lícules que no et pots perdre a Sitges 2026

Esperança i acció

En aquesta transformació, Morris va descobrir el paper central als equips interns dels museus. "Crec que més de la meitat del que aconseguim a la Tate es va fer sense gastar gens de diners", afirma. El personal més jove, frustrat per la falta d’acció, va trobar espais i estratègies per impulsar canvis des de dins. Davant l’apatia que, segons Morris, ha substituït l’entusiasme dels primers anys de l’emergència climàtica, cal convertir la transformació institucional en una missió "apassionant". "Hem de trobar motius per a l’esperança i l’acció".